LO MEJOR QUE LE PUEDE PASAR A UN CRUASÁN
Bé,com no sé quin tema més posar al blog i a falta de suggerències faig una reivindicació d'una gran pel.licula disfressada de comèdia de gags.
Qui no l'hagi vista, a més de dir-li que molt mal fet, pot llegir tranquil ja que no penso rebentar la trama, "Com?pel.li de riure amb Pablo Carbonell i té trama?" Doncs sí, a més m'encanta el final i la cançó de la pel.lícula que defineix perfectament què ens trobarem al llarg de la història.
Per picar la curiositat de qui no l'hagi vista diré que explica com PabloMiralles/Carbonell viu passant de tot i més, fins que el seugermà –l’home responsable i encarregat de l'empresa familiar- el truca per un negoci fosc i després desapareix, la qual cosa porta a Pablo a investigar què passa, més aviat perquè el deixin tranquil que no pas per un autèntic interès en el negoci o el germà.
Amb aquest punt de partida hi haurà una sèrie de situacions que podrien ser de novel.la negra si no fos pel caràcter d'autènticanti-heroi del protagonista i uns diàlegs surrealistes(-papá se ha roto una pierna -¿para qué?).
La pel.li comença amb el personatge passejant a la nit i les primeres paraules són d'una prostituta que li diu "hola guapo, te chupo los huevos?" i pablo carbonell que obre la boca per contestar "no, gracias, ya los traigo chupados de casa"...Després comença la cançó que diu "Para no vivir en este mundo y desaparecer... Prefiero no pensar y luego no existir".
És precisament aquest el punt que més m'agrada de la pel.lícula, deixa anar moltes ximpleries i acudits però gairebé darrera de cada parida hi ha una certa amargor i fàstic pel món que l'envolta, per això aquesta transformació de "cogito ergosum" en una filosofia de vida diguem que d'un hedonisme resignat però que mira de cua d'ull a la resta per comprovar que no aprova el que veu.
Dic que la pel.lícula es disfressa amb els gags perquè trobo que la definició que més justícia li fa és la de comèdia agre-dolça, si ens la mirem amb uns ulls atents en una segona visió i analitzem què representa socialment cada personatge i què diu com el barman amb les insinuacions o el germà ("yo no me drogo,me medico que es distinto").
Destaco l'escena del próstibul en un ambient entre oníric (amb mostres vivents de quadres com laPrimavera de Botticcelli) i malaltís (tot el que es veu o s'intueix com aquell tub fluorescent) conduïda per una cançó perfecta com és Lullaby de The Cure que ens acompanya en aquesta atmosfera marciana i un diàleg final d'absolut menyspreu pel que acaba de presenciar.
De debò, és molt recomanable i va més enllà de fer riure amb acudits de caca-culo-peo-pis...
Si algú l'ha vista i li ha agradat li recomano una novel.la del mateix estil "Qui paga, mana" de Xavier Moret i la seva continuació, no tan bona, "Zanzíbar pot esperar"; si algú no l'ha vista que ho faci d'immediat!
