PICNIC A HANGING ROCK
Com torno a tenir una mica abandonat el blog faré un comentari d'una pel.lícula que m'ha cridat l'atenció, Picnic a Hanging Rock.
La trama se suposa basada en fets reals, tot i que pel que he llegit alguns pensen que això va ser només una manera de fer publicitat de la novel.lista Joan Lindsay, autora del relat en què es basa; però que ningú s'espanti, no és un drama de maltractaments de dos quarts de quatre a "Antena 3 televisor".
La història és tan senzilla com la desaparició d'unes joves estudiants durant una excursió en una zona rocosa, Hanging Rock. El poble pròxim a l'internat i la gent que les va veure abans de desaparèixer seran atrets pel que sembla un misteri sense explicació.
Aquesta és la primera pel.lícula de Peter Weir director de les conegudes "Master and commander, al otro lado del mundo" o "El show de Truman", un bon director que també és responsable de l'avorriment "Sin miedo a la vida" on Jeff Bridges creia que no podia morir i l'espectador volia creure que podia matar Rosie Pérez.
El que més destaca de la pel.lícula és una mena d'onirisme que fa pensar que estàs veient una mostra de gènere fantàstic i aquesta atmosfera es veurà reforçada per moltes estones sense diàlegs, en les quals una magnífica música omple el que podria ser un buit però tampoc"dóna" cap explicació o ni tan sols la possibilitat de construir hipòtesis com es faria si sentíssim parlar els personatges.
Tota l'estona tindrem elements propis de somnis com jocs de llums excessivament intenses per ser reals (la fotografia de la pel.lícula està molt aconseguida) o la repetició d'imatges, mirades al buit o símbols. En aquest cas destaca el símbol de la bellesa desapareguda que representa un cigne que trobarem com a animal o com a figureta adorada en una mena d'altar.
La imatge de les roques també es pot considerar un desafiament de la natura però entès igualment com a misteri, ja que les mateixes roques no representen un terreny prou ampli que justifiqui les desaparicions o aparicions de les noies (no dic res més per no explicar massa) i de vegades aquestes pedres semblen tenir cares humanes.
Un punt més que se suma a aquest ambient allunyat de la realitat són els diàlegs que precedeixen la desaparició ja que no tenen gaire sentit com la frase "es un ángel de Botticelli" o per ser més exactes semblen inadequats pel moment i la situació.
La realitat queda destruida per una manca d'explicació que poguem considerar "raonable", ja que no sabem com desapareixen les noies però tampoc sembla justificat que s'allunyin, es quedin adormides i en el moment de despertar totes actuïn sense dirigir-se la paraula de la mateixa manera, en aquest cas, la música torna a ser la còmplice del misteri.
Finalment aquest conte màgic també juga amb les al.lusions sobre l'ambigüitat sexual de les seves protagonistes, donant-nos a entendre contínuament que hi ha més història de la que no estem informats, però sense que cap comentari o frase et serveixi per dir què ha passat. En aquest sentit la figura del policia és exemplar, ja que intenta reduir el que sap a fets lògics però aquests no porten enlloc, ja que la testimoni principal no recorda què ha passat i el que recorda, la visio de la mestra, no sembla tenir sentit. De la mateixa manera no sembla haver explicació perquè no només no es trobin els cossos de les noies, sinó tampoc cap rastre o la roba que se suposa que abandonen.
En resum una més que interessant pel.lícula, si un està disposat a entrar en el joc de les suggerències i insinuacions.
Per últim adverteixo qeu la pel.licual es de 1975 i que dura gairebé dues hores (segons la versió, l'Fnac ha fet una nova edició) en les que el ritme pausat, mut de dialegs, no pas de musica, i misteriós és el protagonista. Tot i que es pot considerar del gènere fantàstic, que ningú s'esperi sorolls a les roques o algun tipus de persecució: no hi ha final amb explosions.
