Sé que no ho hauria de fer, ja que aquest blog és molt freak i no sembla el lloc adient, però estic llegint una biografia sobre Joan Oliver, "Joan Oliver/Pere Quart" d'Ignasi Riera, l'inventor de jocs" d'Ignasi Riera, i no em resisteixo a posar el que considero un dels seus millors poemes per la senzillesa i sinceritat que transmet sense el seu punt d'humor.
De fet, sóc un profund enemic de la poesia, m'estimo més la narrativa, ja que entenc que la poesia està massa condicionada per una sèrie de tòpics temàtics (flors, enamoraments, etc) i per l'obligació de mantenir una estructura, com si fos una mena de gàbia on s'ha de mantenir allò escrit. Igualment sé que hi ha poemes que no segueixen aquestes fórmules, però tampoc acaben de despertar el meu interès.
Pere Quart, en canvi, ja des del títol de les seves obres demostra un sentit de l'humor molt propi i alhora una immesa tristesa. A través de la seva biografia es recull una sèrie de consideracions sobre la poesia concebuda com només un entreteniment que no ha de produir cap més benefici que el de perdre el temps; per això, títols com "Circumstàncies" o "tros de paper".
Tot i això, em quedo com deia més amb el seu humor que fisn i tot li va portar a ser denunciat per una serventa de la casa, ja que havia posat en lloc del bou i l'ase prescripctius del pessebre dues figuretes de gaurdies civils, ja!
Un aaltra de bona és que en un concurs literari a Josep Carner en lloc de donar-li el sobre amb el premi, dins li va posar (ell i el seu grup) la factura de la sala d'actes!
Per altra banda té aquest to melancònic amb títols com "Saló de Tardor" que es refereix a la seva etapa que considera crepuscular i sobretot el magnífic títol pel recull de poemes de l'exili "vacances pagades", quan precisament passa penalitats econòmiques i no precisament en un viatge de plaer.
No puc oblidar que fa paròdies com si fos el Buenafuente o Leslie Nielsen de poetes tan intocables com Joan Maragall o Salvador Espriu. Maragall i la seva trista vaca cega que representa Catalunya es reinventada per Pere QUart i convertida en una vaca que no deixa que nigú s'acosti a munyir-la i que acaba dient "jo sóc la vaca de la mala llet!" i Espriu amb el seu Assaig de càntic al temple on parla de "la meva pobra, bruta, trista i dissortada pàtria" és transformat en un càntic a la taberna, els dos llocs no mereixen el mateix respecte, o sí?
Aquest humor i entendre la poesia com un joc per passar el temps és el que es pot notar, amb una filosofia de vida marcada per l'humor i la senzillesa, a la tirallonga de monosíl.labs
Déu
I tu què vols?
Jo
Doncs jo sols vull
-ei, si pot ser-:
Un poc de fam
i un xic de pa.
Un poc de fred
i un poc de foc.
Un xic de son
i un poc de llit.
Un xic de set
i un poc de vi
i un poc de llet .
I un poc de pau.
Un poc de pas,
un poc de pes
i un poc de pis.
I un xic de niu.
Un xic de pic
i un poc de pac
-o un xic de sou
i un xic de xec.
I un poc de sol
i un poc de sal.
I un poc de cel.
Un xic de bé
i un xic de mal.
Un poc de mel
i un poc de fel.
I un poc de nit
i un xic de por,
i un poc de pit
i un xic de cor
i un poc de crit.
I un xic de llum
i un xic de so:
un poc de llamp
i un xic de tro.
Un poc de goig
i un xic de bes
i un poc de coit.
I un xic de gos.
I un poc de gas.
Un poc del fort
i un poc del fluix.
I un poc de rom
i un poc de fum.
Un poc de lloc.
I un poc de joc
-tres reis, dos nous.
I un poc de groc
i un xic de gris
i un xic de verd.
I un xic de blau.
Un poc de tren
i un poc de nau;
i un xic de rem.
Un xic de vent.
I un poc de neu.
I un poc de rou.
I un poc de veu
-i un poc de vot.
I un poc de cant.
I un xic de vers.
I un xic de ball.
I d'art. I d'or.
Un poc de peix.
I un poc de greix.
I un xic de feix.
I un poc de gruix.
I un poc de carn
i un poc de sang;
i un poc de pèl.
I un poc de fang
i un xic de pols.
Un xic de flam
i un poc de gel.
Un poc de sant
i un xic de drac.
Un xic de risc
i un poc de res
-i un poc de rus.
I un tros de camp
i un xic de fruit;
un tros de clos
prop de la llar
amb aus i flors.
I un poc de bosc
amb pins i brins.
I un xic de font.
I un xic de riu
i un poc de rec
i un poc de pont.
I un poc de gorg.
I un poc de mar
i un xic de port.
I un poc de llor.
Un xic de lli
i un poc de cuir
i un poc de pell
i un xic de fil.
Un poc de lluc
i un xic de suc.
I un poc de porc.
I un xic de parc.
Un poc de gust
i un xic de rang.
I a més del meu
un poc del seu
i un xic del llur.
Vull ser: ruc? clerc?
bell? lleig? dret? tort?
gras? prim? llest? llosc?
nou? vell? ferm? flac?
bla? dur? buit? ple
dolç? tosc? sec? moll?
greu? lleu? curt? llarg?
fosc? clar? xaix? fi?
Un poc de tot.
I a més, què vull?
Un xic de seny.
I un poc de temps.
I un xic de món.
I un poc de sort.
I un poc de mort.
I un poc de Vós.
Ei, si pot ser.
Comentarios
Bufa amb el poema!!
Recordo haver estudiat Vacances pagades, però no recordo res més d'aquest senyor. Serà que a mi tampoc m'interessa gaire la poesia?
Em fa gràcia el que dius de l'humor, perquè a mi em va passar el mateix amb un poema de Carner que parla d'una senyora que va a l'autobús fent cares rares i al final descobreixes que és perquè s'està menjant una presa de xocolata.
Un dubte: aquest Joan Oliver és el mateix Joan Oliver autor de Ball robat? Si ho és i en saps alguna cosa, m'aniria molt bé la teva informació, perquè aquest llibre l'haurem de fer a classe de literatura i no en sé res de res...
Sí, "ball robat" és una obra de teatre d'ell, ara poca cosa he llegit seva de teatre
Lamentable! Un montón de enumeraciones sin fin;¡si parece una canción de Sabina!Un xic de soga es lo que le recetaría yo al escritorzuelo este, valiente majadero! La verdadera poesía es la que se escribe en lengua del Imperio y verso alejandrino. Una monarquía fuerte es lo que hace falta en este descarriado país!! ARRIBA ESPAÑA!
Sí, però una enumeració amb monosil.labs no és gens fàcil i les enumeracions de Sabina m'encanten, sobretot a cançons com "Lázaro" o "Inventario", que més que enumeració acaba sent una acumulació amb un afinalitat, com amb Borges!
Mira, cuidadito con mentarme a Borges, vale...ROJO!!!?
Sí, home, Borges és aquell que també fa acudits ... O aquest era Forges?País!
I per cert: efectivament roig i blau són els meus colors però no pas pel barça com pensen alguns,je,je
No, si ya sé porqué lo son; por ese personajucho de tebeo carca y retrógado, defensor de unos ideales norteamericanos que no han evolucionado desde los años 50.
El gran símbolo del poder blanco encargado de mantener es status quo y la supremacía blanca, protestante,capitalista,clase alta, sajona y norteamericana sobre la faz del mundo. Barras, estrella y tarta de manzana!
¡Viva la familia heterosexual y cristiana!
Eres una víctima del sistema hegemónico encargado de mantener la supremacía del hombre blanco, rico, cristiano y capitalista. Un traidor a tus hermanos negros oprimidos por la bota roja del explotador norteamericano fascista.
¡MUERTE AL ÚLTIMO HIJO DE KRIPTON!!!
Superman, com a personatge de ficció que no pertany a un únic autor depèn molt de la interpretació que faci l'autor de torn; és innegable que ha estat utilitzat com element propagandístic de pensament o d'una manera tradicional d'entrendre la vida, però en aquest cas no és la interpretació que més m'interessa del personatge.
A mi el personatge m'agrada per l'idealisme en front de personatges més violents i foscos i per l'allunyament que marca amb tots els altres personatges, sioguin o no heroics.
De totes maneres no oblidis que personatges com Batman han passat també per interpretacions glorioses com la de la sèrie de TV o els còmics al costat de Robin dient "repámpanos" que no s'allunya gaire de Roberto Álcazar y Pedrín o què dir de les glorioses pel.lícules (especialemnt la de Clooney) que segurament no s'acosten al Batman que a tu t'agrada. Parlo d'aquest dos personatges però pensa en d'altres com el Cuervo al còmic i les pel.lis o determinades etapes de personatges com els XMen que entre Claremont, Lobdell i Morrison s'allunyen entre ells com un ou d'una castanya...I Conan?Frankenstein?Drácula?Les pel.lis de zombies?
Te tiras piedras a tu propio tejado!
Es completamente cierto que los comics (y sus versiones fílmicas) dependen en gran medida de los equipos creativos que los realizan; sin embargo, no me negarás que, contrariamente a lo que ocurre en mayor o menor medida en los ejemplos que tu das, Superman parece mantenerse (con ciertos altibajos que pueden perfectamente obviarse) anclado en una especie de burbúja atemporal que le impide evolucionar como personaje; es un icono americano, y como tal, es intocable.
Tú sabes tan bien como yo lo pernicioso que puede ser el control editorial sobre un comic que tiene éxito de ventas (sólo hay que recordar la gloriosa etapa de Lobdell en la que los Xmen veían pasar los años sin que nadie pareciese tener los cojones de darle un objetivo a la serie en aras de no alterar el status quo). Sin embargo, a menudo las cabezeras se ven obligadas a evolucionar porque ninguna fórmula funciona eternamente...excepto Superman. Porque dejando de lado muertes y resurrecciones, bodas demasiado excesivamente postpuestas (la tensión sexual entre dos personajes aburre pasados 500 episodios), innecesarias conversiones en energía y sagas cósmicas sin objetivo...las premisas de la serie siguen siendo las mismas que en los años cincuenta: nos sueltan un ser alienígena que ha interiorizado completamente la hipócrita ideología norteamericana (libertad, igualdad y democracía para todos, que no se lo cree ni el que le escribe los discursos a Aznar), y que viene a decirnos como hemos de ser, sentir y pensar (¿a ver como le dices que no a un tío que es indestructible, superpoderoso y que vuelve de entre los muertos?). Un ser que se adorna con los colores de la bandera americana y que aparece mas veces dibujado en el despacho oval que en el salón de su casa!
Tanto es así, que de hecho, los personajes secundarios se han vuelto más interesante y han sufrido un evolución mucha más intensa que el personaje principal; compara sinó a la primera Lois Lane con la que aparece ahora u, sobretodo, compara al ridículo Lex Luthor de los primeros tiempos con el cada vez más ambiguo, manipulador, inteligente y profundo Lex que cada vez más construyen los guionistas.
No crec que em llanci pedres a sobre, hi ha coses que m'agraden i unes altres que no, com hi ha etapes de personatges que estan bé tot i que el personatge no m'interessi en absolut.
Penso per exemple en Wildcats que els primers numeros eren d'una senzillesa total i uns personatges i histories que tenien l'unic objectiu de permetre el lluiment del dibuixant batalla d'extraterrestres a la terra, com transformers...En canvi l'etapa d'Allan Moore es mes que aixo, m'agraden els wildcats? si i no
El canvi en els secundaris? però si es la salsa d'una serie!!!què seria de la cosa del pantano sense la figura d'abigail cable?i sandman?construia un univers tan ric de secundaris i d'histories que realment t'importava poc si pareixia o no sandman, o si no mira "la casa de las muñecas"
Dir que superman no evoluciona perquè es una icona americana es com pensar que aquest es tambe el motiu perque encara tingui garres lobezno (tot i haver passat per etapes sense elles o d'os, pero no es gaire diferent del superman electric o temporades que superman no ha pogut controlar els seus poders absorvint un exces d'energia i feia mes de dos metres)...ah, no que lobezno era canadenc,je,je
Antes que nada, perdona por no contestar antes pero he estado liadísimo; ya te contaré un día que quedemos para ir a cenar o algo.
No soy tan ingenuo como para no saber que las ordenes editoriales son las que gobiernas los destinos de la mayoría de los personajes de cómic. Sin embargo, a pesar de que "las vetas" son las poderosas fuerzas que rigen los destinos de los personajes, también es cierto que los tiempos cambian, y con ellos los escritores que hacen los cómics.
Tomando un ejemplo que tú mismo has dado, Lobezno no ha permanecido inmutable desde su aparición; no olvidemos que de hecho vió la luz como villano de Hulk (al igual que el Castigador nació como villano de Spiderman). De hecho, a lo largo de las diferentes décadas, la figura de Lobezno a sufrido importantes cambios conforme cambiaban los tiempos y las expectativas de las nuevas generaciones de lectores.
Logan ha pasado de ser simplemente "un tipo duro" a ser un tipo dominado por sus institos animales, un hombre que lucha por contralar quién es, un samurai, un animal totalmente despojado de su humanidad y, últimamente, incluso un asesino sangriento y sin escrúpulos enredado en sucios asuntos políticos. Y esto es un ejemplo de lo que ha pasado con la mayoría de personajes con un amplio bagaje editorial a sus espaldas.
Por otro lado, hay una serie de personajes que por unos motivos u otros han permanecido prácticamente los mismos desde su creación; como hasta hace muy poco, Spiderman (no olvidemos que este ha conservado su post-adolescencia hasta hace dos días; joder, si anteayer todavía era un puto becario en el Daily Bugle). Otro claro ejemplo pero por motivos radicalmente distintos es Superman.
Superman, aunque tú lo niegues, encarna unos valores totalmente claros y definidos para la mayoría de la sociedad norteamericana. Superman representa la hegemonía; la ideología imperante que los poderes fácticos se dedican a promover de forma subrepticia para mantener el status quo. Yo no digo con esto, que Superman, como personaje de cómic, carezca de interés o atractivo, así como, sobretodo, potencial para protagonizar buenas historias (ni niego que haya sido protagonista de unas cuantas buenas historias en manos de los guionistas adecuados). Lo que yo quiero decir, es que Superman es el equivalente en la editorial DC del Marveliano Capitán America; no como personaje sino por la carga ideológica que pesa sobre sus espaldas (y quizá sean necesarios conocimientos de la sociedad americana para terminar de entenderlo). Pero, ¿verdad que cuando te imaginas a un personaje llamado Capitán España, o El Español, saltan a tu mente unas connotaciones escalofriantes? Pues toda esa carga ideologica la lleva Superman lo quieran sus lectores o no. Es algo que ni siquiera sus guionistas pueden evitar; simplemente está ahí. Es una carga semántica que se ha construido a lo largo de los años, a base de presentarnos un personaje de valores inmutablemente tradicionales y políticamente correctos, a base de décadas de defender la moralidad y la familia americana. Haría falta una deconstrucción radical del personaje al más puro estilo Alan Moore o Grant Morrison para conseguirlo. Y dudo jamás que ni DC ni los lectores lo permitiesen jamás.
Jo continuo quedant-me amb la meva idea de "Superman" més que no pas amb la visió de determinat guionista, perquè si no després de "Superman En busca de la paz" o còmics antics de propaganda o de creument que podien arribar a ser de "Batman y ScobyDoo", hauríem de renegar de molts...Hulk durant molt temps era només "hulk aplasta con su verde culo" i jo la veritat, prefereixo l'etapa del panteón.
I per continuar amb exemples literaris... No m'han d'agradar els simpson per ser un model americà o American Psycho per no ser saludable (tot i les flexions i abdominals)?
No, només em quedo amb la part que m'interessa, amb frases com "serás diferente pero no estarás solo" o aquell "arde" amb la batalla de Mongul quan li havia ofert la felicitat o "Es demasiado tarde porque este es el dia en que un superhombre murió"
Ummm, estic pensant obrir un fil per carregar una mica les tintes contra el que dius d'Alan Moore i Grant Morrison, que de vegades el més fàcil és fer interessant un còmic només canviant el personatge...
Carai amb la discussió! I això que ha començat amb un poema de Pere Quart!!
És que com diu mister "nosemantenirunpseudonim", jo plantejo un tema i els altres parlen del que els ve de gust, a mi ja em va bé, m'ajuda a passar l'estona de la feina, encara que sigui només amb un comentari de "m'ho he llegit i no hi estic d'acord"
