UNA (POBRA) MARATÓ A SITGES 2008
Com cada any les pel.lis de la marató no es van donar a conèixer fins un parell de dies abans però de nou la sang va quedar més concentrada a la Marató del Retiro mentre que la de l'Auditori, on anàvem nosaltres, rebia un fantàstic amb menys hemoglobina.
Igualment la tria va ser horrible, ja que penso que com no sabem les pel.lícules no es pot dir que hi hagi un públic diferent a les maratons, són seguidors del gènere "fantàstic" i tirant cap el terror, per això trobo increïble que uns veiessin una pel.li com "Martyrs" per fer vomitar per la tortura i els altres l'última de Miyazaki amb peixos de colors, l'acció brutal de "Crows Zero" amb les seves baralles i els altres veint "Synechdoque", que només es pot entendre com a cinema d'autor, en fi.
Vam veure:
"Ponyo on the cliff by the sea"
La nova història de Hayao Miyazaki tracta de com un peix es converteix en nena...Evidentment torna al to més infantil de "Mi vecino Totoro" per la qual cosa arribava a ser repetitiva. Visualment no podia superar "El viaje de Chihiro", tal i com passava amb "El castillo ambulante" però en aquesta, tot i que també era més del mateix, alsmenys veies intents d'innovació visual (alguna transformació, el mateix castell...); en canvi, "Ponyo" no té res de nou, tothom és entranyable, i tampoc presenta una complexitat d'història o personatges com la "Princesa Mononoke". Queda la sensació com d'una pel.li fàcil, sense esforç per part de l'autor, però encara és pitjor pel fet que si Totoro es feia graciosa i durava poc (no arriba als vuitanta minuts!), cosa que afavoria la seva acceptació, Ponyo té una duració de dues hores, eliminant, almenys per part meva la possible indulgència d'un públic adult i provocant que segurament els nens tampoc se l'acabin d'empassar.
Igualment, crec que tot i ser de miyazaki és una pel.li massa infantil per un públic de "Viernes 13" o similars, no la crec la més encertada per a una marató sorpresa
"Synechdoche, n.y."
Abans d'entrar jo advertia que "Como ser Jhon Malkovich", "Olvídate de mí" o "Adaptation", són bones però es mouen pel límit de l'avorriment, tenen moments que dius o avancem o m'avorreixo, tot i que se solventava poc abans de tenir aquesta sensació, per la qual cosa em feia més por que una altra cosa aquesta pel.li.
Malgrat això, si els meus comentaris eren dolents amb Miyazaki, aquí directament penso ser cruel: la pel.lícula és una autèntica presa de pel pretenciosa on domina un guionista encantat d'haver-se conegut i que té com a objectiu no explicar una historia, sinó fer una exhibició de focs d'artifici per celebrar com és d'intel.ligent amb l'esperança que els seus acòlits venerin l'adveniment com a intel.lectuals que són... Però l'única cosa que vaig veure que la gent celelebrava era el fet que acabés, a la fi, la pel.li.
La "trama" tracta d'un autor en crisi personal que gràcies a una beca pretén fer una obra realista que de debò representi la vida. L'unic encert és el joc de com aconsegueix duplicar personatges ja que representen a l'obra personatges de la mateixa pel.lícula i com aquest fet arriba al punt màxim que es canvien els papers quan són substituïts. Com a idea podria haver estat més interessant, però l'autor es queda tan content de la seva joguina que comença a repetir-se fins cansar (dues llarguíssimes hores sense anar enlloc!) i que amaneix amb acudits de caca-peo-culo-pis per demostrar com és de transgressor perque és capaç d'enfocar una merda, un pit o dir una paraulota...Pels americans ha de ser potser l'òstia, però a mi no em convenç que amb l'excusa del metallenguatge i el modernisme s'arribi a creure que està fent una pel.licula; una opinió, per cert, que em sembla que compartien tots els actors, ja que feien una cara de no entendre res del que deien (lògic) però sobretot de tenir pressa per agafar el xec i acabar la feina per no tornar-hi mai més, excepte Phillip Seymour Hoffman que es lliura a l'espectacle sense concessions.
A més de tot el que he dit, tampoc penso que un públic de fantàstic-terror se li hagi de col.locar una pel.li que només pot ser entesa com a cinema d'autor...i no precisament bo. De fet, a la marató hi havia gent que havia vist la pel.li durant la setmana, és a dir, que la van triar sabent què era i van optar per abandonar la sala i esperar la segÚent projecció.
Del zero al deu el guionista m'hauria de donar els punts a mi a la sortida...
"Let the right on in (déjame entrar)"
Ja portavem quatre hores decebedores i la següent pel.lícula sobre un nen que maltracten els seus compamys i que es fa amic d'un a nena "misteriosa" podia anar de nou cap un to massa infantil, per sort no va ser així i vam tenir la millor pel.lícula de la marató, cosa no gaire difícil tampoc i evidentment es va veure afavorida per unes expectaives baixes (no oblidem que les anteriors eren d'autors de renom) i unes predecessores del tot avorrides.
Aquesta sí que és recomenable, a més tracta un dels punts menys tocats al cinema dels vampirs, la necessitat de tenir permís per poder entrar, recordo "jovenes Ocultos" i pocs mes i el tema de la violència ja present des de l'edat més inicial, no només pels agresssors, sinó també pel desig de violència de la pròpia víctima.
Tot això dirigit amb un bon ritme i un interès especial en les sensacions de l'espectador, amb la presència tàctil del fred però també de les olors. No m'enganyo, no és una gran pel.lícula però després del baix nivell i el tedi de les anteriors, almenys l'última va resultar prou entretinguda
La marató es complementava amb "vinyan" sobre els fantasmes del tsunami a tailandia i "the good, the bad, the weird" que segurament va ser la millor exhibida, però totes dues massa tard, a veure si tornen a fer les maratons els dissabtes o ens haurem de demanar festa al dia següent, ja que és l'any que he marxat amb el pitjor gust
