UNA DECEPCIÓ DARRERE DE L'ALTRA
Faig un petit recull de pel.lis que m'han decebut darrerament. En molts casos perquè pel nivell dels actors o realitzadors m'esperava alguna cosa més o en d'altres perquè directament era impossible imaginar una cosa tan dolenta
Viernes 13. Versió nova de Marcus Nispel i després del "Halloween" de Rob Zombie creia que s'atrevierien a fer una proposta diferent o almenys actual i en canvi m'he trobat amb un tòpic darrera de l'altre i una pel.li que seria perfectament col.locada a la saga dels 80 per ser gairebé un calc d'aquelles: senzilles i sense tensió ni sorpresa. En aquest sentit l'única "sorpresa" és que hi haguessin pits de manera gratuïta, és una ximpleria però a les pel.lis de terror d'abans era gairebé obligatori (amb escenes de dutxa d'allò més increïbles enmig de la nit i d'assassinats al voltant, el millor exemple "Nueva York bajo el terror de los zombies" on en una illa mig deserta i quan ja sap la protagonista que els zombies estan descontrolats, es queda sola a casa i, evidentment, directe a la dutxa) i en canvi a les modernes ni se'ls passa pel cap... A no ser que la pel.li sigui espanyola que llavors si és obligatori.
The Spirit. La veritat és que em vaig acostar a aquesta pel.lícula amb ganes. Havia vist els anuncis i no m'atreia gaire perquè feien la impressió de quedar-se només en l'aspecte tècnic de llums i colors pròxims a l'estètica de "Sin City", però després vaig veure un cartell amb la frase "Mi ciudad grita" que em recorda tant algunes de les coses que més m'agraden de Superman i Batman, per la qual cosa em va tornar a picar les ganes de veure-la. El resultat ha estat desastrós, als dos minuts ja estava rient per sentir frases ridícules i veure escenes més pròpies d'una comèdia o fins i tot d'un "Agárralo como puedas" que no pas d'algú que està escoltant com crida la seva ciutat mentre salta pels seus terrats.
La pel.lícula té un to de senzillesa i candidesa amb la intenció de situar-se als anys 40, però resulta fals com si fos un intent de fer sentir una altra època però no se'n sabés sortir i aquesta sensació empitjora quan afegeixen tocs de comèdia; a més, no sap mesurar bé la duració de les escenes ja que algunes com la primera baralla o el diàleg del dolent explicant el seu pla semblaven superar la mitja hora. Horrible en tots els aspectes tret de l'estètic. Ah! També se li pot donar les gràcies per fer venir ganes de llegir algun còmic de la sèrie per saber si era així de dolent o és tot invenció de la pel.lícula.
Australia. Una pel.li llarga en l'estil de "Lo que el viento se llevó" que es fa entretinguda però no sé si per infecció després d'haver-me passat l'estiu llegint un llibre de crítiques "Las peores películas de la historia del cine" que em feia que m'ennuegués amb moltes escenes, no pas per fantasia o ser exagerades, no, sinó pel fet que em semblaven injustificables, com si no tinguessin cap més objectiu dins la trama que permetre al director fer un bonic plànol i prou. A més, cada cop em desagrada més Nicole Kidman ja que penso que des de "Moulin Rouge" ha deixat d'actuar com a actriu per convertir-se en un anunci, fet que s'agreuja amb una gran quantitat de plànols d'aquesta pel.li que precisament semblen això, anuncis de colònia o whisky. M'esperava una mica més, tot i això es fa prou entretinguda per veure-la
Mentiras y gordas. D'entrada adverteixo que m'esperava poc d'aquesta però és que es tracta d'un desastre que hauria de ser estudiat a les acadèmies com a exemple de què no s'ha de fer, és més una carpeta de fotos en moviment per a jovenetes que no pas una pel.lícula. Per començar no hi ha ni tan sols argument, són una sèrie d'hores entre gent que viu en un mateix ambient i això serveix d'excusa per escenes de sexe de tots els actors que es veuen ara a la tele. És a dir, sembla tan clar que la idea és només atreure l'espectador de les sèries de televisió a pagar una entrada de cinema perquè tenen "segrestats" als nois macos del moment, que troben innecessari fer res més o fer ni tan sols una pel.lícula, per la qual cosa escenes que haurien de ser dramàtiques acabes rient o pensant "però aquests personatges es coneixien?". Menció especial a l'actor de la sèrie Físicia o Química, ni em penso molestar a saber com es diu. Si reviseu el blog mai parlo de com és de dolent un actor perquè considero que no sóc prou bo apreciant això, menys quan la majoria de pel.lis ens arriben doblades i no sabem com parla realment l'actor; sí que puc dir que un actor em fa ràbia o em molesta pels papers que acostuma a escollir, però difícilment que sigui dolent. En canvi el cas d'aquest nano no deixa lloc al dubte: no canvia de cara en tot el metratge estigui enganyant o dient la veritat, patint, pensant o passant-s'ho bé i a més parla amb l'emoció de qui llegeix una recepta mèdica que no entén: espectacular, aconsegueix destacar en una pel.li que per si mateixa és dolentíssima com el pitjor element.
Revolutionary Road. Un drama amb els actors de "Titanic", Kate Winslet i Leonardo DiCaprio podia convèncer però a mi m'atreia molt més el fet de ser dirigida per Sam Mendes (l'espòs de la sra Winslet) autor de dues meravelles com "American Beauty" i "Jarhead. El infierno espera" (d'obligada visió!!!!). Amb aquests elements se suposa que la història d'un matrimoni que es considera més progre i guai que els veïns acomodats almenys donava per alguna cosa i no es així. No és que sigui dolenta, és que tens la impressió que no succeeix res, només hi ha dos actors que es criden i discuteixen, com si es tractés d'un assaig teatral provant el so de sala i les capacitats dels actors, però realment les escenes no queden ben lligades entre si, com si fossin talls i la història no acabés a decidir-se per avançar.
Quemar después leer (i abans també, perquè ha de ser ridícul llegir això). Ja cada vegada espero menys dels Cohen, de fet ja no crec que facin una pel.li rodona com "Fargo" i em conformo només amb que tingui bons moments, cosa que ni tan sols tenia "o!brother" però sí "No es país para viejos", segurament per ser més seriosa i buscar el drama en lloc dels riures. Amb "Quemar después de leer" (i mentre que ho llegeixis també) tornen al gènere de la comèdia i el resultat no és rodó ni tampoc massa graciós, té moments que els personatges fan mes ràbia que una altra cosa i no semblen ben construïts, sinó exagerats, gairebé caricatures de les seves obsessions, com si es pensés que l'espectador és ximple i no veurà l'obsessió del personatge i llavors s'exagera i te l'expliquen cridant a l'orella. L'únic apunt graciós l'estupidesa de Pitt i el patetisme de Clooney... Una llàstima que no es pugui gaudir més que d'aquests dos elements i del treball dels actors, per això dic que llegir-ho ha de ser per cremar-ho.
