L'EXCÉS D'HUMOR DE SAM RAIMI
Escric això després de l'enorme decepció que m'ha suposat veure l'últim treball de Sam Raimi. Si no us sona, és un director que es va donar a conèixer amb la seva "trilogia" de Posesión Infernal. La primera part "Posesión infernal" era un producte B amb dos duros (de fet van haver d'aturar el rodatge i estalviar per continuar rodant i posaven diners els mateixos actors/amics del director) que resultava divertida i ben feta. Seguia "Terrorificamente muertos" que continuava amb la barreja d'humor macabre i por de l'anterior però ara amb més mitjans, gairebé un remake, i es rematava amb "El ejército de las tinieblas" que era gairebé més en l'estil de pel.li d'aventures com "La momia" i el sentit de l'humor ja grinyolava, amb estones que esdevenia ridícul i vergonyós.
Ara, Sam raimi és més conegut per l'adaptació d'un còmic : Spider-Man, tot i que ja abans havia fet una pel.li amb una mena de superheroi tipus fantasma de l'òpera interpretat per Liam Nesson: "Darkman". Amb "Spiderman" i "Spiderman2" li arriba un èxit comercial que ja havia estat de crítica gràcies a "Un plan sencillo" una pel.li d'intriga molt recomenable i també torna a fer una pel.lícula prou bona dins del gènere de terror on sembla més còmode com és "Premonición".
A totes Raimi opta per l'entreteniment, ja sigui amb thriller, por o acció i no deixa més que algunes gotes amagades d'aquest gust que té pel gag visual, gairebé de pastissos, ja que se suposa que la trama no ho permet, com a "Un plan sencillo" o "Premonición".
És veritat que, per exemple, el personatge d'Spider-man permet que hi hagi situacions d'humor, que sembla un element al que no vol renunciar Raimi, perfectament assumibles dins del guió però no arriba a ser una comèdia de superherois, ni ridiculitzar el personatge i, si ens trobem alguna escena, no arriba amb l'excés que veiem a "El ejército de las tinieblas"
Però no tot és acceptable, hi ha "Rápida y mortal" un western amb tombarelles i on qui havia rebut el tret es veia el forat de la bala a l'ombra del terra, vaja, una ximpleria de pel.li amb un repartiment força impressionant amb Sharon Stone, Leonardo Dicaprio, Russel Crowe i Gene Hackman... El producte resulta un autèntic bunyol, principalment perquè la manera de fer de "serieB" i les ganes de fer gags i gracietes de Sam raimi no troben un bon vehicle en un western sobre duels a mort.
També em salto "En el amor y el juego" història romàntica amb Kevin Costner i el baseball com a fons que no he tingut el disgust d'aguantar, que digui veure.
Amb això vull dir que Raimi cronològicament semblava haver trobat un bon camí i millorar o almenys mantenir-se, deixant de banda el que pot ser l'acostament a un gènere completament nou per ell amb pel.li d'esports/romantica: trilogia de possessió infernal tancada al 1992, al mig "Darkman" 1990, "Ràpida y mortal" 1995, "Un plan sencillo" 1998, "En el amor y en el juego" 1999, "Premonición" 2000, "Spiderman" 2002 i "Spiderman2" 2004... I arriba el trencament: "Spiderman3" 2007 i "Arrástrame al infierno" 2009.
"Spiderman3" no té nom, Raimi deixa anar el fre que havia tingut abans sobre l'humor i com considera ell -potser només ell- que és de graciós veure el protagonista fent el ridícul (recorda molt en això escenes de "Terroríficamente muertos" que encara es justificava per l'aïllament que feia embogir o especialment "El ejército de las tinieblas" que no té justificació) arribant al clímax de la maldat, quan algu es torna dolent: es posa a ballar!!!No només això, tota l'estona la història resulta ximple (o en ocasions fins i tot sembla que destorba) i molt pròxima a la sèrie de dibuixos "Spiderman y sus fantabulosos amigos", ja que la màxima que tinc la impressió que s'estén en les pel.lis de superherois és "si no tens idees per fer un argument, amaga-ho posant tants personatges com puguis". Ja grinyolava amb "Xmen3" o "Lobezno", però aquí és encara més trist i resulta de llarg la pitjor de la trilogia.
Ara, potser era una imposició d'estudi, ja que és un personatge franquícia i no tota la culpa era de Raimi. La llàstima és que després de veure "Arrástrame al infierno", notes que malgrat el retorn al gènere del terror, no és la mà dels estudis qui s'equivoca, sinó que hi ha molt del director en tots dos productes.
"Arrástrame al infierno" peca de sacrificar qualsevol lògica en favor del "gag" visual, una cosa que t'empasses als "Simpson" o a "Padre de familia" però no en una pel.li seriosa de terror. Com a exemple, una dona comença a rajar sang de forma descomunal pel nas i com taca el seu superior al banc, la gent es pregunta "¿Por qué ha hecho eso?" Perdona???? Vol mantenir la incomoditat del personatge al seu lloc de feina, sense adonar-se que ningú que veu un altre desagnar-se no pensa que ho estigui fent a propòsit, sinó que corre cap a l'hospital amb ell, no amb la persona tacada. Ara, el seguit de situacions que afecten la protagonista fregant la vergonya aliena no té fi i com aquestes són ignorades com qui no ha vist res, ja no frega la vergonya, sinó la imbecil·litat. És atacada dins del seu cotxe i, quan aconsegueix desfer-se de l'atacant i tancar les portes, en lloc d'arrencar el cotxe com faria qualsevol, es queda allà dient "te he ganado" fins que dóna temps a que el seu atacant faci alguna altra cosa.
Hi ha moltes escenes similars que només que hagués passat algú amb sentit comú al costat de Raimi li hagues dit "nen, això no se sosté ni en broma". Com pot ser que una persona que és evident que acaba de tenir algun trauma per l'atac i que comença a actuar de forma molt estranya faci pensar als altres que el millor és que vagi a un sopar de compromís? Només algú que pensi "No vegis, ja tenim espectacle assegurat, no caldrà ni encendre la tele amb els atacs que té aquesta"...És que no te fi el munt de forats que s'ignoren deliberadament per permetre avançar la pel.li i acumular més gags. Un altre, parlen de fer un sacrifici animal, que ha llegit en un llibre que pot ajudar-la i mata un animal en un rampell i l'enterra al jardi. Això es un sacrifi? Doncs la paraula "ritual" o "oferiment" no em sona igual, suposo que és que només miraria els dibuixos del llibre o la contraportada.
Ah, i que no hi falti, hi ha una possessió per una critura maligna i, evidentment, el posseït fa el que qualsevol altre que ha caigut al costat fosc, com SpiderMan, es posa a ballar.
Una llàstima de debò veure com un director s'obsessiona amb una sèrie d'elements fins el punt de no notar que està enfonsant la seva pròpia pel.lícula, fet que semblava tenir controlat i que els seus últims treballs fan entendre que no és així.
