El club de Palahniuk (II)
Com vaig una mica sense idees de com omplir el bloc, continuaré ampliant el fil del mes d'abril de 2007 sobre Chuck Palahniuk, un autor que vaig conèixer per "El club de la lucha" però que després s'ha convertit en el meu favorit juntament amb Easton Ellis... Millor no pensar què tenen en comú
RANT. LA VIDA D'UN ASSASSÍ EN SÈRIE. Un llibre molt curiós, no arriba a ser rodó però sobretot quan parla dels inicis del personatge tens la impressió que t'estan explicant la infantesa de Tyler Durden (no sabeu qui és?????Doncs llegiu el fil I de Palahniuk). Tornem a tenir grups amb aficions estranyes que donen lloc a situacions surrealistes, ja que hi ha una mena de joc establert sobre topades amb cotxe i aquí també presenta un toc de ciència-ficció amb viatges en el temps no explicats. En tot cas, a mi el que més em va impressionar és una història de la infantesa de Rant, perquè penso que és la que millor defineix que m'atreu a l'hora de llegir Palahniuk
Comenta que al poble s'acostuma a fer en una petita carpa una festa de la collita i els nens petits acudeixen disfressats a l'espectacle que han preparat els nens més grans. Els petits, amb els ulls embenats, són conduïts per diferents pots que toquen i on els diuen que hi ha ulls o budells, quan en realitat el que hi ha són macarrons o raïm. L'any que organitza les activitats Rant, els nens surten tacats del que sembla sang, així que els adults decideixen fer-hi una ullada per trobar-se amb el fet que el que hi ha son budells, ulls i sang de veritat, de l'escorxador pròxim... Quan demanen explicacions Rant diu: entre tanto disfraz de princesa y brujo falso, comiendo sucedáneo de fruta en conserva para celebrar una cosecha que ya no se hace, al menos yo les di algo de verdad.
Palahniuk en la seva màxima expressió: brutal, desagradable i alhora transmet una sensació d'haver-te donat visions sinceres d'una realitat crua i descarnada. El llibre es pot fer lent, però cada vegada que s'explica algun detall sobre Rant val la pena.
SNUFF. Palahniuk opta per canviar de narrador a cada capítol, tal i com havia fet a "Fantasmas" per situar-nos a la sala d'espera dels homes que pretenen batre el record de claus amb una mateixa actriu en una pel.li porno. Davant de l'expectativa de ser 600, i com s'està gravant, no és segur que l'actriu sobrevisqui, cosa que convertiria la pel.lícula en una snuff.
El llibre és força fluix, resulten evidents la majoria de girs d'argument i només manté l'interès amb les dades malsanes amb les que acostuma a farcir els seus llibres, en aquest cas referint-se al final o desastres en els que es van convertir alguns actors reals. Com sempre, resulta divertit escoltar aquestes dades per com són de malsanes i es reforça la comicitat amb l'ambient que vol transmetre de tots els homes esperant en calçotets el seu torn mentre mengen una mica fent temps. Ara, el llibre resulta massa pròxim als anteriors i la manera de donar les dades dient "créetelo" recorden massa a "lo sé porque Tyler lo sabe"; però no només això, especialment sembla repetir-se amb personatges molt pròxims als ja vistos a "Nana" (la setciències de torn) o la relació entre ells com es veia a "Monstruos invisibles", especialment en l'àmbit de la família
Dues obres més d'un autor genial, la primera especialment recomanable per als seguidors de "El club de la lucha" però amb l'última he d'admetre que deixa un mal sabor de boca. He disfrutat mentre el lllegia i la seva lectura és molt ràpida (Palahniuk no abandona les seves frases curtes i contundents), però un cop l'acabes tens la impressió d'haver llegit una obra molt menor. Recordo que a "Monstruos invisibles" hi havia una nota dedicada a qui li va dir que no tenia prou qualitat per ser publicat... Doncs no voldria escoltar la seva opinió sobre "Snuff"
Tanco amb un dels meus fragments favorits de "El club de lucha" que no apareixia a la pel.lícula
No soy nada comparado con Tyler Durden.
Estoy desamparado.
Soy un estúpido y todo cuanto hago es desear y necesitar cosas.
Mi vida insignificante. Mi insignificante trabajo de mierda. Mis muebles suecos. Nunca, no, nunca le he dicho esto a nadie, pero antes de conocer a Tyler, estaba planeando comprarme un perro y llamarlo Séquito.
Así de mala puede volverse la vida.
Mátame.
