La realitat a les pel·lícules de terror
És interessant com algunes pel.lícules pretenen transmetre la sensació de versemblança o fins i tot de realitat. Quan es tracta de drames és habitual que comencin amb "basado en hechos reales" i al final "actualmente xx vive en ..." o qualsevol cosa similar.
Al cinema fantàstic també s'han fet servir aquests recursos, especialment en pel.lis d'assassins per posar al final el llistat de víctimes, la condemna o que va ser dels qui van sobreviure, però hi ha hagut uns quants intents que han provat d'anar més enllà per aconseguir convèncer que el que es veu és molt pròxim a la realitat. Al cap i a la fi, és un gènere que busca causar por i, per aconseguir-ho, hi ajuda tant la versemblança utilitzant imatges "reals" com la identificació.
Dins d'aquest camp l'antecedent que més destacaria seria "Holocausto caníbal" ja que la pel.lícula és narrada com qualsevol altra, però el 80% del metratge és de com visualitzen unes cintes de video que van filmar uns exploradors a la selva abans de morir. És a dir, es veu com es graven entre ells dient que estan fent un documental, cosa que a més referma la sensació de realitat perquè es justifica la presència de les càmeres i que s'estigui gravant. A més, a les últimes escenes les càmeres cauen però segueixen gravant perquè es pugui justificar que se sap com van acabar els personatges. La pel.lícula no és gran cosa per ser un desagradable producte gore però és curiós com es busca que l'espectador cregui que és real el que està veient.
En tot cas, penso que la pel.lícula responsable de reviure aquest camí és "The blair witch project" ja que començava deixant per internet publicitat amb fotos i altres documents per fer creure que el cas era real i que s'havien trobat les gravacions fetes per uns estudiants desapareguts al bosc. La pel.lícula, amb només tres personatges i les seves càmeres, no oferia en cap moment, a diferència de l'anterior, un plànol de pel.li "normal" i tot el metratge era amb les càmeres dels documental al bosc. En aquest cas, la pel.lícula tampoc és gran cosa però sobretot els acostumats a fer excursions i sentir sorolls fora de la tenda, la veuran amb millors ulls; ara, no està malament el gir argumental del final.
Aquesta tècnica del fals documental té també un exemple còmic poc conegut que no arriba a ser rodó però sí curiós "Bajo la máscara: el amanecer de Leslie Vernon". Aquí de nou trobem el documental com a excusa, ja que un grup d'estudiants es posa a fer un reportatge a un home que pensa convertir-se en un assassí tipus "Viernes 13". La pel.li té gràcia, perquè repassa tots el tòpics i juga tota l'estona a fer-se creïble mitjançant les càmeres estàtiques que fan entrevistes als personatges. És molt similar al que succeïa a "El diario de los muertos vivientes", on uns estudiants pretenien documentar l'aixecament dels zombis i per això les imatges eren dels propis protagonistes, quan no les càmeres de seguretat, per recollir com està canviant el món amb l'atac zombi, però aquí el resultat ja no és divertit, al contrari resulta pedant i pesat.
Deixant de bandes fantasmes i assassins, la tècnica de les càmeres amateurs té un exemple amb molt bon ritme: "Cloverfield. Monstruoso" que seria un descendent directe de "The blair witch project", ja que hi ha uns nois que graven el comiat d'un del grup que marxa a viure a l'estranger i durant la festa esclata un atac contra la ciutat pel que sembla una mena de Godzilla. Està força bé, no pas per ser més o menys realista, sinó per aconseguir amb aquest ús de les càmeres transmetre a l'espectador la sensació que tot és un caos i que s'ha de córrer, encara que no se sàpiga cap a on, el final està força bé i el conjunt està prou aconseguit, especialment les escenes pels túnels.
No puc oblidar com de bé s'ha aprofitat aquest recurs a prop d'aquí amb "Rec" on uns reporters, en la millor tradició de "Holocausto caníbal", portaven les seves càmeres a un edifici aïllat per rodar un reportatge de bombers que es converteix en una massacre. La segona part, superada la càmera dels reporters, segueix la història amb les càmeres que porten el grup de policies que entra a l'edifici per saber què ha passat.
Acabaria amb dos exemples més recents com són "Paranormal Activity" (de la que ja hi ha segona part) i l'extrem de "La cuarta fase", que en el camp dels recursos és qui millor nota aconsegueix
"Paranormal activity" amb només tres personatges (i gairebé cap fet remarcable) fa el seguiment d'una parella que pateix activitat paranormal a casa i col.loca càmeres per seguir els fets. Resulta sorprenent que hagi tingut tant d'èxit comercial quan la pel.li resulta en la seva major part de metratge avorrida i no aporta cap element nou, només la justificació per presentar només imatges de càmera i la tensió de si es veurà alguna cosa o no, vaja, dos elements que ja havia fet servir prou bé "The blair witch porject.
Per això deia que qui millor nota treu a l'hora de trencar aquesta distància amb l'espectador és "La cuarta fase".
"La cuarta fase" va un pèl més enllà en això de començar dient que són fets reals representats amb actors i fa un subratllat de la distinció de manera molt clara. Ja a l'inici surt l'actriu Milla Jovovich dient que ella és Milla Jovovich i interpretarà a la doctora tal. Volen fer més una reconstrucció que no pas una pel.lícula. A més, recorren moltes vegades a la divisió de la pantalla deixant en una banda les imatges amb actors i a l'altra la imatge que van gravar a les sessions. També de vegades posen converses gravades indicant que ja no és la veu dels actors sinó que corresponen a les persones reals o a anotacions per marcar que allò és real, com quan escolten algunes gravacions. La pregunta per mi no és "és veritat?", la pregunta és "s'aconsegueix més por?" I sí , evidentment aquí sí perquè se sap fer servir molt bé. Quan et posen una gravació dient que és real i comencen els sorolls estranys se't posen els pèls de
punta amb segons quins crits, a més, la separació entre les cares "conegudes" dels actors i les cares "desconegudes" de les persones "reals" reforça que et creguis aquesta última com real o almenys més real. És un efecte que ja està buscat amb la cara de la gent, fins i tot quan Milla surt al principi i al final dient allò de "podeu creure el que vulgueu" surt sense maquillatge d'una manera evident amb una fotografia més lletja i "real", dient-nos així que allò és més veritat que la seva interpretació
Per últim, hi ha uns quants exemples més que encara no he pogut veure com la ja esmentada "Paranormal Activity 2" o de les que van passar pel darrer festival de Sitges com "El último exorcismo" que fa un documental sobre exorcismes que surt malament
