No rebentaré res de l'argument, no hi ha res pitjor que aquells que tenen per costum explicar les sorpreses però he de dir que m'ha agradat força "Hancock", no és perfecta,li falten moltes coses, entre d'altres metratge, però té prous punts positius com perquè m'hagi agradat més que les darreres de superherois (spiderman3, 4fantasticos2, IronMan...Em falta veure Hulk2).
Hancock presenta un superheroi a qui no li han sortit bé les coses, malgrat el seus poders acostuma a fer-ho tot malament. Aquest punt és el més interessant de la pel.licula, tot i que només ocupa la primera meitat de la història, ja que dibuixa un personatge poderós però trist, les circumstàncies personals i els errors comesos han passat factura. Pot fer tot allò que els altres no poden, però malviu d'una forma miserable i se li reconeixen més els desastres que no pas els encerts.
Tot i que la pel.li busca de forma innegable la comèdia i l'acció, no em deixa de cridar l'atenció la mirada trencada i estupefacte del protagonista quan algú li dóna les gràcies en lloc de retreure-li els danys causats o que podia haver actuar de manera més intel.ligent. Will Smith ja fa temps que és alguna cosa més que una màquina de fer diners o el príncep de Bel Air, com ja demostrava a "Ali".
També m'ha sorprès favorablement un tema que comparteix amb els còmics de Supeman. En diverses ocasions (malgrat el que es pugui pensar per la identificació Superman-perfecció-amèrica), als còmics és el propi kryptonià qui reconeix que la seva aptitud es basa en el poder i que no és massa llest, gairebé sempre fent la comparació amb Batman, en algunes històries fins i tot s'arriba a ridiculitzar. Recordo una en concret amb Ra'as al Ghul (no se ben bé com s'escriu però era el Liam Nesson de la pel.li) en la que es troba amb Superman després que aquest hagi superat una sèrie de trampes on ha estat manipulat i el que li diu és que "el detective se hubiera dado cuenta mucho antes"...
En aquest sentit Hancock pateix del mateix mal, té molts poders però no és excessivament intel.ligent o reflexiu, només actua confiat que pot resoldre tot llançant-se a la valenta, ja que es indubtable que en qualsevol persecució amb armes ell no es veurà afectat però tot el que es llenci es converteix en un projectil per al qui va darrera, estigui en el bàndol que estigui. A propòsit d'això, quan s'adona que hi ha alguna cosa que funciona, no té prou idees per anar més enllà, li donen una frase que veu que causa un estímul positiu i només la repeteix! Més enllà del riure que provoca aquesta escena tambe fa evident com el personatge està ferit en la seva confiança, ja que sols es refia del que li han donat els altres.
A més, l'alcohol l'ha entorpit prou com per ser ell un altre perill més, que no pas una ajuda, per això trobo encertadíssimes els primers minuts que reflecteixen alguns llocs comuns que s'obliden pel que fa referència a la física del superherois, ja que aquests desastres són més raonables que no pas que no succeeïxin; si qualsevol pot generar un desastre amb gots, plats, el pot de ketchup que rellisca, etc, què no ha de passar quan tot és augmentat amb superforça, objectes de tones i supervelocitat o volant, sense punts suport? Aquests aspectes queden molt ben definits a la primera persecució i després amb la qüestió de l'aterratge: és un objecte invulnerable, superfort i va a gran velocitat... De debò es creïble un aterratge sense que saltin les pedres de la vorera?
Com dic, per mi almenys té moltes idees interessants Hancock, la llàstima, és que el que he comentat només ocupa una primera part de la pel.lícula i la següent l'interès decau de forma alarmant; a més, suposo que alguns es quedaran pensant si hem vist la mateixa pel.lícula...
Ja que darrerament sembla que només penjo fils de futbol, passo a fer un comentari de quatre pel.lis que he vist darrerament i que, tot i que no ho sembla, tenen un punt comú, el final.
En tots quatre casos s'opta per un final (no els rebentaré) diguem que no del tot feliç, tot i que s'intenta maquillar en alguns casos.
De fet, són quatre pel.licules prou recomanables ja siguin per passar una estona, pels actors o per la curiosa aposta.
A "30 días de oscuridad" un poblet d'Alaska es prepara per passar un mes sense sol, com cada any, però aquest cop és aprofitat per un grup de vampirs per donar-se un festí. El sheriff local intentarà mantenir vius un petit grup de vilatans. La desesperació augmenta ja que habitualment les pel.lis de vampirs es basen en resistir fins l'arribada del matí (fins i tot dient-ho al títol com "Abierto hasta el amanecer"), però aquí un cop superada aquesta debilitat es pot veure que es com pescar en una peixera. L'únic punt negatiu és el fet dels trenta dies, crec que si no hi hagués comunicació en 30 dies amb un poble, algú donaria el crit d'alarma sense esperar al dia 30.
La història és entretinguda, no massa llarga (1h 48m) i hi ha un actor prou bo, ho sento però no em refereixo al nen guapo (Josh Harnett), sino a l'habitual secundari Danny Houston, que com sempre està genial en papers desagraïts com a "Reencarnación" o "El jardinero fiel" i aquí és el cap dels vampirs.
Respecte el final, es podia triar un final més alegre, amb la salvació d'un dels protagonistes que està infectat, dient que és una infecció mínima, que no és la mateixa que han patit els que han mort o s'han transformat, però s'opta per un final més impactant, sense retorn.
"La hora fría" fa mes temps que la vaig veure, però aquesta última me l'ha fet recordar perquè també arriba a un punt de transmetre aquesta sensacio de no val la pena córrer ni esforçar-se, perquè acabaran tots morint igual.
L'argument ens situa en un punt inconcret del futur en el qual un petit grup sobreviu en una mena de búnker, on comença a esgotar-se el menjar i han de fer talls d'energia (que també s'esgota), durant aquells talls apareixen una mena de fantasmes i tot es congela, a més si busquen fora hi ha uns zombies que poden infectar-los.
El punt sorprenent, que ja no ho hauria de ser, és que acabo de parlar d'una pel.li espanyola, per la qual cosa només per curiositat s'ha de veure.
El final: en aquest cas, tampoc acaba bé, però és que no s'arriba a mostrar del tot, només que es deixa una sensació de, com deia abans, va!, que es morin d'un cop i deixin de patir perquè total, aquí no s'ha de salvar ni l'apuntador!Només hi ha el dubte sobre què els matarà primer, del tot un final trist.
"Cloverfield-Monstruoso", aquesta barreja de "Godzilla" amb "el Proyecto de la bruja de Blair" és un bon i senzill producte d'entreteniment, no arriba a durar una hora i quart, cosa que fa que no sembli repetitiva ni avorrida, i a més de buscar la proximitat amb la càmera, s'interessa molt pels espais impactants, alguns dels escenaris són força espectaculars, com el dels edificis caiguts o la simbologia del cap de l'estàtua de la llibertat en mig d'un carrer.
La història és ràpida, uns amics que porten una videocàmera intenten fugir de Nova York que es troba sota l'atac d'una criatura gegantina.
El final: Aquí l'encert no és tan la critura gran sino la por contínua a unes bestioles diminutes que apareixen i que creen la sensació d'angúnia, de no hi ha sortida, fora d'això trien un final trist on el que pot ser devorat és el mateix espectador, no opten pel final feliç, cosa que seria més d'esperar en una pel.li de jovenets
A "Mr.Brooks" Kevin Costner interpreta un modèlic pare de família que té una segona personalitat, william hurt, amb qui comparteix l'afició pels assassinats. En aquest cas la pel.li no acaba de tenir un bon ritme però és interessant pels dos actors i alguna que altra escena que comparteixen; a més, repeteixen una idea que em sembla molt interessant i que també s'apunta a la sèrie "Dexter", que els assassins són capaços de reconeixer-se entre ells per la sensació que transmeten, pel llenguatge corporal gairebé.
El final: intentaré no destripar-lo, però és que el final (que no s'atreveixen a fer) és absolutament genial i malaltís, a més és fidel a tota la història dels personatges que ens han presentat al llarg de la pel.lícula... Però finalment s'opta per una opció molt més convencional que aigualeix la bona sensació deixada minuts abans
Per acabar he de dir que no són pel.lícules rodones (la millor sense dutbte "30 días...") però sí quatre propostes interessants per passar una estona i que no busquen un final "del tot" feliç.
