El primer que vull dir és que malgrat que molts parlaven de golejada jo creia que es guanyaria però patint, més o menys com va ser, a més, en l'apartat "pitoniso" he de dir que també comentava que m'encantava l'expulsió de la jornada anterior de Robben, perquè esperava que el madrid jugués a tancar-se i a fer un contraatac (tot i que potser no tan tancat) i el jugador que més mal podia fer actuant d'aquesta manera era Robben que va veure la vermella contra el sevilla.
Parlant una mica més en l'apartat individual del partit em va decebre una mica l'aportació de Gudjhonssen que venia fent uns partits molt bons i que no va contribuir a la circulació de la pilota, en lloc d'això, va saturar més la zona d'atac. En canvi, em va agradar molt el partit d'Henry, tot i ser l'únic punta que no va marcar, que va estar molt encertat baixant la pilota i buscant la banda, cosa que Etoo no va semblar saber fer i que Messi només va fer en comptades ocasions al principi. A propòsit d'això, crec que no va encertar l'àrbitre, ja que el madrid va sortir descaradament a fer mal a Messi, la consigna era que si l'entraven fos de manera dura, per intimidar, cosa que va funcionar, ja que el va treure del partit i s'ho hauria estalviat treient a la segona entrada una groga que advertís que no es permetia fer això. És normal, sino barra lliure, el pròxim rival que tots vagin a trencar-li la cama i els altres equips s'ho agrairan amb una panera de nadal. Per mi l'àrbitre va trigar i el madrid ho va agrair, ja que Messi va passar inadvertit o adolorit molt de temps. Per tancar l'apartat individual, em van sorprende dos jugadors del madrid que van estar especialment llestos: Raúl i Cannavaro, tots dos van intervenir tocant molt ràpidament ja fos per treure la pilota o per passar-la cap endavant, malgrat que no van participar molt del joc per aquest 70% de possessió de pilota del barça, i a més el nano Palanca que va sortir descarat i molt valent.
Parlant ja del partit en general, diria que a la primera part no es va patir molt, ja que malgrat l'ocasio de Drenthe creia que el barça acabaria marcant i com a màxim el madrid s'enduria un empat. El patiment va arribar al final, quan semblava que el barça es quedaria sense temps de reacció en el cas d'arribar un gol blanc, finalment el gol d’Etoo va acabar amb aquesta possibilitat.
Per acabar, he de dir que no acabo d'entendre alguns comentaris que he escoltat com d'un aficionat del madrid que parlava de robatori, com no fos pel penal (que sí que ho era) no s'entén i a sobre no va entrar, però el que més increïble em sembla és la lectura de l'entrenador del madrid, "el juande", dient que la possessió havia estat del rival i les ocasions seves, comooorl? El madrid té la de Drenthe, la de Snjeider i la de Palanca. Punt. En canvi, el barça té les dues de Messi (la que treu Casillas per baix és molt bona) i dues que li treuen els defenses llançant-se al terra a l'últim moment (una és Cannavaro), els dos gols, el penal, tres xuts d'Etoo (un d'ells l'aturada de Casillas al costat impressionant), el d'Henry des del costat i no es poden comptar aquelles aproximacions que li treuen la pilota a Toure quan està a punt de xutar en aquella mena de passadissos que deixaven per mirar de tapar xavi. Una mica més i Toure arma la cama, i compte que no es mal xutador.
En resum, mes intervencions del seu porter i dels seus defenses dins l'àrea, més xuts, més gols, un penal i encara les ocasions han estat seves i el resultat deia que era excessiu, en fi, si vol vendre fum ha anat al club correcte. Ara, tot i que sembli extraordianri, entenc perfectament els comentaris de Michel Salgado dient que celebraven des de les grades massa d'hora la victòria, com si fos un títol. És cert, només som a la jornada 15 de 38, la lliga és molt llarga però el que tenia tot el dret a celebrar l’afició és el cop que ha rebut un rival directe que el despenja i molt de la lluita pel títol; no és tant per celebrar que el barça guanyi la lliga, si no el fet que el madrid ho té negre i quan la majoria de lligues, com s'ha vist, són barça-madrid, evidentment hi ha alguna cosa per celebrar.
Per últim, no em puc oblidar d'un comentari d'Etoo dient que el madrid li recordava quan ell havia vingut amb el mallorca, uff, això ha de fer mal.
Escrito por lacasadeel el 15/12/2008 16:42 | Comentarios (3)
Sé que tinc això una mica abandonat i la veritat és que porto alguna cosa endarrerida de cinema amb intenció de penjar-la però com això caduca abans i m'agrada fer la travessa de creuaments, ho penjo ara.
Els quatre equips de la lliga espanyola s'han classificat per la següent fase, per mi la de veritat, perquè amb el sorteig teledirigit de grups es tracta de fer turisme i veure si algun equip està despistat, perquè si no és el cas, els favorits han de passar.
Però hi ha hagut un fet que ha jugat en contra del barça, no tant la qüestió de quedar primer, com volen vendre alguns, si no que no es pugui jugar a la següent ronda amb un equip del mateix país. Per mi aixo s'hauria d'acabar, ho entenc a la fase de grups perquè es tracta de fer turisme però no ara, ja hauria de ser un sorteig completament net, ja que ara veiem que el ventall d'equips que li poden tocar al barça és molt reduït perque la resta de la mateixa lliga -tots tres- han passat com a segons i no poden jugar contra els blaugranes. Clar, si de vuitequips no pots jugar contra tres ni el del teu grup, el resultat es que no tens moltes possiblitats que et toqui un equip fluix.
A més, es pot dir que és un dels anys amb menys sorpreses, han passat tots els favorits de grup, com a molt semblava que hi havia algun equip que podia fer potser més (com el Zenit) o algun altre que ha quedat fora de la Uefa quan aquest era el seu lloc natural, però no hi ha caigut cap dels clàssics de la champions, ja que per això es fa el sorteig tan controlat.
Ja parlant dels creuaments, en el cas del barça el possible rival ha de sortir de Chelsea, Inter, Olympique de Lyon o Arsenal. Els quatre equips són macos, però tal i com està al barça queaspira a guanyar la competició, no com altres anys, és impossible fer-ho sense menjar-te cap d'aquests. L'any de París va haver de superar Chelsea (a la fase de grups si no recordo malament) i després Milan i Arsenal, doncs tampoc és per exagerar que ens toqui un d'aquests. Entre tots aquests, m'estimo més l'Arsenal, per practicar un joc obert i de toc com el barça, o l'Olympic, que el veig més dèbil i que és un clàssic punxant a la fase de creuaments. Els equips de Mourinho (equip i exequip) els veig molt físics i amb tendencia a tancar-se, per la qual cosa m'estimo més evitar-los, tot i que amb els quatre el barça a doble partit ha de sortir guanyador.
La resta d'emparellaments de la lliga per Madrid, Atlétic i Villareal serien amb Roma, Panathinaikos, Liverpool(excepte l'atletic), Manchester United(excepte villareal), Bayern, Juventus (excepte madrid) i Porto. Aquests equips no són un regal, tret del Panathinaikos i el Porto, tot i que és veritat que els dos italians no semblen al seu millor moment, diria que també si fos en aquest grup el barça perillaria amb dos equips que per mi són dels favorits: el vigent campió, el Manchester, i el Bayern, que ara que torna a la champions ha de lluir els seus Ribery, Schwensteiger, Luca Toni, Klose…
Estarien bé aquests emparellaments ja que deixaria fora uns quants dels favorits, però reconec que des de fa temps tinc ganes d’un madrid-chelsea, a veure si és aquest any!
Escrito por lacasadeel el 12/12/2008 20:31 | Comentarios (1)
És un cas curiós el d'aquest director, perquè en principi hauria de ser un dels millors i més interessants actualment dins del gènere fantàstic ja que a més acostuma a comptar amb actors prou reconeguts i un punt de partida misteriós, és a dir, té tots els ingredients per fer una bona pel.lícula i finalment acaba fent un prodcte que sent benèvols podem qualificar d'insuls, senzill quan no ridícul. A més, té el desavantatge que va començar molt bé, però després ha anat perdent gas i en alguna ocasió ja ha estat vergonyós.
Va donar-se a conèixer (tot i que té una pel.li anterior infantil sobre precisament fantasmes ) amb "El sexto sentido" (1999) on domina molt bé el ritme ja que suministra escenes de por en els minuts adequats per mantenir l'interès en la història i que no sembli avorrida, per acabar amb un final impactant. Potser auiesta és una de les errades amb aquesta pel.li, crec que se la jutja massa favorablement pel seu final quan el llarg de tot el metratge no és tan bo. És una mica com "Los otros" la gent la veu com una pel.li de 9 o 10 perquè surt amb bon gust pel final i no recorden que durant l'hora i mitja han tingut estones d'apagament. Per mi totes dues pel.lis són més un 6 o 7, perquè un bon final no pot justificar tota una pel.licula. Igualment amb "el sexto sentdo" semblava que s'anunciava una veu important dins del fantàstic, especialista en "finals sorpreses" i que a més aconseguia comptar amb un actor important, ja que Bruce Willis i Haley Joel Osment feien més que bé els seus papers.
Amb “El protegido” (2000) també amb Bruce Willis i un altre "gran" com Samuel L. Jackson per mi fa la seva millor obra, sé que no sóc objectiu perquè tracta el món dels superherois, però és que sent-ho trobo que és molt més rodona i madura, tracta l'impacte en les vides d'un fet insòlit però a més tota l'estona hi ha un aire de tragèdia grega, com el destí que espera a l'heroi que s'haurà d'enfrontar el seu enemic i que és inevitable.
Aquesta recerca del paper propi a la vida trobo que és l'autèntic tema dins de la pel.li, a més té l’encert de fer servir uns tons grissos que defuig els colors més llampants i l'espectacularitat que podríem associar als superherois i que posteriorment molts han sabut adaptar. Ara, sembla com si el mateix director trobés que precisament el que funciona és el.ludir l'espectacularitat i la notorietat per buscar unaaltra cosa, desplaçar el centre de l’acció... I aquí és on penso que comença a equivocar-se Shyamalan.
M’explico amb les seves dues pel.lis parla de com aquest univers fantàstic -fantasmes i superherois- entren en la vida de gent "senzilla" en un marc familiar i a partir d'aquí repetirá aquesta idea sempre, sigui quina sigui la situació, el que pel meu gust causrà una sensació de repetició i cansament quan semblava que precisament estava cridat a renovar els tòpics com havia fet amb els fantasmes o els superherois.
Amb Señales (2002) una invasió extraterrestre ens és transmesa a través d'una família grangera capitanejda per un capellà que ha perdut la fe. De nou bon repartiment amb Mel Gibson i Joaquin Phoenix, però aquí ja no arribes a tenir la sensació que sigui una pel.li rodona. Sí que té encerts, com el fet de mantenir el dubte molta estona sobre si hi ha alienígenes o no i els ensurts per amagar més que mostrar obertament, aquí potser és mítica l'escena del vídeo domèstic (fet que ell mateix es fotocopiarà a El incidente) i que és genialment parodiada en alguna ScaryMovie. Com apuntava abans, hi ha un intent per mostrar un gran fet a través d'un nucli petit -una família- que comença a gastar-se i que no acaba de funcionar del tot, com la història de la falta-recuepració de la fe que sembla com forçada per transmetre bon rotllo (imposició de la productora) i el fet que a diferència de les anteoriors, els personatges no són protagonistes de la “història”, es veuen afectats però de manera col.lateral, el que potser també minva l'interès de la pel.li.
”El bosque” (2004) crec que és una de les que generalment es critica més i penso que amb les dues primeres és el millor que ha fet. Sí que hi ha un tancament de l'univers i torna a voler jugar a la sorpresa final, però és un punt allunyat de les trames anteriors amb les experiències d'una comunitat que viu aïllada per unes regles que els obliguen a respectar els seus límits per no entrar en contacte amb unes bèsties misterioses del bosc. De nou, l'àmbit és reduït (però a diferència de les històries anteriors no són 2 o 3 personatges, és tota una comunitat) i es troben en contacte amb un fet fora del comú però no segueix en aquest camí sino que gairebe es desvincula del fantàstic per parlar de les relacions sentimentals. Si no puc dir que sigui molt bona sí que mantinc que és diferent a les altres i compta amb un repartiment de campionat, no només amb dos actors sino William Hurt, Sigourney Weaver, Adrien Brody, Joaquin Phoenix...
Si amb les dues últimes ja es veia que no podia mantenir el nivell, amb “La joven del agua” (2006) és quan se li perd tot el respecte. No ho puc dir d'una altra manera: és una de les pitjors pel.lis que he vist en una sala de cine (descomptant aquelles en les que no he pogut intervenir en la tria). La presa de pèl és total i la sensació de repetició ja és excessiva. En una comunitat -ooooohhh- entra un fet insòlit de naturalesa fantàstica -oooooh- una mena de nimfa que han de protegir entre tots i ajudar a tornar a casa. Tot i comptar amb un actor que m'agrada, Paul Giamatti, la pel.li trontolla des del primer minut, ja que si gent com Mel Gibson posava en dubte l'element fantàstic, aquest l'acabava colpejant a la cara, com també a Bruce Willis, fins que acceptaven el que quedava, per impossible que semblés. En canvi, excepte Paul Giamatti, cap dels dotze o deu personatges que deambulen per la pel.li es plantegen posar en dubte ni per un moment la credibilitat de la història: "ei, això és una nimfa" i els altres "i tant! claríssim! m'ho has tret de la boca!". És absurda la facilitat per entrar en el joc que demostren i l'única veu discordant -precisament un crític de cine- és eliminada no sense abans deixar-lo en ridícul i treient-li qualsevol tipus d'empatia amb l'espectador, que és precisament el que pretén el director, que el públic es posi de la seva part i ignori els comentaris negatius de la crítica que escolta amb les seves darreres produccions, per què serà? De debò, del zero al deu per actuar sense manies
ALGUNES COSES SOBRE EL BARÇA-MADRID 2008
El primer que vull dir és que malgrat que molts parlaven de golejada jo creia que es guanyaria però patint, més o menys com va ser, a més, en l'apartat "pitoniso" he de dir que també comentava que m'encantava l'expulsió de la jornada anterior de Robben, perquè esperava que el madrid jugués a tancar-se i a fer un contraatac (tot i que potser no tan tancat) i el jugador que més mal podia fer actuant d'aquesta manera era Robben que va veure la vermella contra el sevilla.
Parlant una mica més en l'apartat individual del partit em va decebre una mica l'aportació de Gudjhonssen que venia fent uns partits molt bons i que no va contribuir a la circulació de la pilota, en lloc d'això, va saturar més la zona d'atac. En canvi, em va agradar molt el partit d'Henry, tot i ser l'únic punta que no va marcar, que va estar molt encertat baixant la pilota i buscant la banda, cosa que Etoo no va semblar saber fer i que Messi només va fer en comptades ocasions al principi. A propòsit d'això, crec que no va encertar l'àrbitre, ja que el madrid va sortir descaradament a fer mal a Messi, la consigna era que si l'entraven fos de manera dura, per intimidar, cosa que va funcionar, ja que el va treure del partit i s'ho hauria estalviat treient a la segona entrada una groga que advertís que no es permetia fer això. És normal, sino barra lliure, el pròxim rival que tots vagin a trencar-li la cama i els altres equips s'ho agrairan amb una panera de nadal. Per mi l'àrbitre va trigar i el madrid ho va agrair, ja que Messi va passar inadvertit o adolorit molt de temps. Per tancar l'apartat individual, em van sorprende dos jugadors del madrid que van estar especialment llestos: Raúl i Cannavaro, tots dos van intervenir tocant molt ràpidament ja fos per treure la pilota o per passar-la cap endavant, malgrat que no van participar molt del jo li donaria un 2 amb la fredor que em dóna la distancia de no haber-la vist des de la seva estrena.
El incidente (2008) torna a plantejar un escenari similar, especialemnt si el comparem amb Señales, on un nucli reduït una familia, es veu afectada per una onada de suicidis en massa. La pel.li tampoc acaba de ser rodona, potser perquè ja cansa aquest esquema o que res no pot superar els minuts inicials de desconcert. Jo no demano un final sorpresa però sí que decau i molt el ritme a mesura que avança la pel.li, tot i que he de reconèixer que em va agradar força l'elecció "final" dels protagonistes per estar junts.
Aquesta és fluixa, tot i que no dolentíssima com l'anterior, però ja suma sis pel.lícules i evidencia que no es troba capaç de millorar el que ha fet anteriorment i només tendeix a repetir un esquema més o menys interessant; és a dir, la veu fresca i original que semblava en principi s'ha quedat embussada en una única idea.
Escrito por lacasadeel el 12/12/2008 20:29 | Comentarios (4)
Després de veure la decepció que m'ha suposat "SYNECDOQUE NEW YORK" aprofitaré per parlar d'alguns altres als qui he perdut el respecte després d'algun crim contra la natura. En el cas de la pel.li de Charlie Kauffman, com comentava al fil de la marató del 2008 a Sitges, he pogut comprovar com un autor es troba encantat d'haver-se conegut i i ho sacrifica tot en l'altar de la seva idea: ni argument, ni història, ni evolució o final... Res. En les altres on havia participat com a guionista, tot i que fossin més o menys avorrides, tenies la sensació que t'explicava una història, cosa que no passa a Synecdque.
Aquest no és l'únic cas de gent que abans tenia ganes de veure el que havien fet, fos el que fos, i que amb les seves cagades, en alguns casos sense necessitat de veure-les, he perdut aquestes ganes. Per exemple, no entenc que després de la genial "Confesiones de una mente peligrosa" o la sòbria "Buenas noches y buena suerte", George Clooney es posi a dirigir "Ella es el partido" amb un aspecte de comedieta insulsa i clàssica que no presenta cap tipus d'interès, quan anteriorment havia parlat d'espies o lluites morals a la televisió contra el poder.
En l'apartat dels actors he de destacar la pèrdua d'Al Pacino. És cert que no repetirà papers com "El padrino" o "Atrapado por su pasado", però encara em continua agradant en aquests rols exagerats, com per exemple a "Pactar con el diablo", i el trobo genial com a desganat de tornada de tot a "Heat". He d'admetre que és un d'aquests actors que sempre sembla que s'interpreten a si mateixos però almenys el tenia per un paio professional, tot i que fos una cosa tan justeta com "Insomnio" de Christopher Nolan, em feia la impressio que s'implicava o almenys hi treballava... Però després de veure "88 Minutos", una mena de thriller on fa de "que llest que sóc i com encanto les dones"... Vaja, una trama justeta que ja un bon actor hauria de desestimar, però és que a més tota l'estona surt amb un bronzejat diferent. Es veu que durant el rodatge se'n va anar de vacances i va prendre el sol en excés, amb el resultat que com es fan les escenes desordenades, t'entretenies més veient quin to de pell tenia que no pas qui era l'assassí... Entre la pel.li i la desgana que transmet així, li he perdut el respecte.
Pacino ja amenaçava pero qui ha superat totes les expectatives ha estat "Caótica Ana". Sóc un gran fan de Julio Medem, tot i que alguna sigui justeta com "Vacas", em meravellen "La ardilla roja" i "Lucía y el sexo". A les pel.lis de Medem, sembla com si un món màgic entrés a formar part de la història qüotidiana, amb les casualitats, com si fossin petits miracles però sempre dins d'un àmbit íntim, d'història en aparença vulgar, senzilla, entre dues o tres persones. En canvi, "Caótica Ana" traeix tot això fent una pel.lícula enormement avorrida, de dues hores on es vol parlar del gran esperit reencarnat de les dones, l'essència de l'ànima de les dones i idees tan altes que sembla que t'està venent alguna cosa en lloc de parlar-te d'una petita-gran història que era precisament l'encant que trobava a les anteriors. Al final, tot s'envaeix per una mena de pretenciositat i grandesa buida que t'acabes tement que es tracti d'un anunci d'una secta més que no pas d'una bona pel.lícula... La pròxima vegada que Medem faci una pel.li, no només no tindré ganes d'anar al cine a veure-la però és que segurament tampoc tindré pressa per veure-la, una autèntica llàstima.
Un altre que ha anat perdent gas a mesura que feia cada pel.li és M. Night Shyamalan, l'autor de "El sexto sentido", però a aquest li dedicaré un fil a part.
En menor mesura no deixaré de parlar de gent que abans hauria corregut al cine a veure una pel.li seva com Tarantino o Robert Rodríguez però que després d'unes pel.lis tan fluixes com "Grindhouse" o "Spy Kids" han perdut el crèdit que tenien per "Abierto hasta el amanecer", o altres com Guy Ritchie, que ara torna a fer una pel.li de gàngsters després de les boníssimes "lock&stock", "snath:cerdos y diamantes", tot i que ja veiem amb aquestes dues i el que promet la nova, que només sap fer bé un tipus de pel.li, perquè la que ha provocat el seu enfonsament va ser la de Madonna "Barridos por la marea" que no tenia per on agafar-se i què dir de gent com Gerard Butler, que passa de ser el protagonista de "300" a "Postdata, te quiero".
La llista dels que han perdut interès és molt llarga, especialment pels qui han fet una gesta molt "gran”, com si després descansessin amb la cosa més ximple que se'ls posa al davant com els Wachowski que de "Matrix" passen a "Speed Racer" o Peter Jackson que de la trilogia de l'anell passa a "KingKong".
Per tancar diria que ara mateix la llista dels qui me'n refio és més aviat curta, potser Christpher Nolan que no nómes viu de Batman sino que altres coses com "El truco final. El prestigio" també eren prou bones, Bryan Singer ja que fora de "Superman Returns" i "Xmen 1-2" no es poden obviar "Verano de Corrupción" o "Sospechosos Habituales" (a més "Valkyria" pinta força bé) i el sempre com a mínim curiós David Fincher, l'última seva "Zodiac". En l'apartat d'actors crec que els qui millor estan triant papers (o de moment no trien res vergonyós) són Christian Bale, Hugh Jackman i Tom Cruise, ja que si no són boníssimes, almenys aconsegueixen despertar la meva curiositat.
El madrid té la de Drenthe, la de Snjeider i la de Palanca. Punt. En canvi, el barça té les dues de Messi (la que treu Casillas per baix és molt bona) i dues que li treuen els defenses llançant-se al terra a l'últim moment (una és Cannavaro), els dos gols, el penal, tres xuts d'Etoo (un d'ells l'aturada de Casillas al costat impressionant), el d'Henry des del costat i no es poden comptar aquelles aproximacions que li treuen la pilota a Toure quan està a punt de xutar en aquella mena de passadissos que deixaven per mirar de tapar xavi. Una mica més i Toure arma la cama, i compte que no es mal xutador.
En resum, mes intervencions del seu porter i dels seus defenses dins l'àrea, més xuts, més gols, un penal i encara les ocasions han estat seves i el resultat deia que era excessiu, en fi, si vol vendre fum ha anat al club correcte. Ara, tot i que sembli extraordianri, entenc perfectament els comentaris de Michel Salgado dient que celebraven des de les grades massa d'hora la victòria, com si fos un títol. És cert, només som a la jornada 15 de 38, la lliga és molt llarga però el que tenia tot el dret a celebrar l’afició és el cop que ha rebut un rival directe que el despenja i molt de la lluita pel títol; no és tant per celebrar que el barça guanyi la lliga, si no el fet que el madrid ho té negre i quan la majoria de lligues, com s'ha vist, són barça-madrid, evidentment hi ha alguna cosa per celebrar.
Per últim, no em puc oblidar d'un comentari d'Etoo dient que el madrid li recordava quan ell havia vingut amb el mallorca, uff, això ha de fer mal.
Escrito por lacasadeel el 15/12/2008 16:42 | Comentarios (3)
Sé que tinc això una mica abandonat i la veritat és que porto alguna cosa endarrerida de cinema amb intenció de penjar-la però com això caduca abans i m'agrada fer la travessa de creuaments, ho penjo ara.
Els quatre equips de la lliga espanyola s'han classificat per la següent fase, per mi la de veritat, perquè amb el sorteig teledirigit de grups es tracta de fer turisme i veure si algun equip està despistat, perquè si no és el cas, els favorits han de passar.
Però hi ha hagut un fet que ha jugat en contra del barça, no tant la qüestió de quedar primer, com volen vendre alguns, si no que no es pugui jugar a la següent ronda amb un equip del mateix país. Per mi aixo s'hauria d'acabar, ho entenc a la fase de grups perquè es tracta de fer turisme però no ara, ja hauria de ser un sorteig completament net, ja que ara veiem que el ventall d'equips que li poden tocar al barça és molt reduït perque la resta de la mateixa lliga -tots tres- han passat com a segons i no poden jugar contra els blaugranes. Clar, si de vuitequips no pots jugar contra tres ni el del teu grup, el resultat es que no tens moltes possiblitats que et toqui un equip fluix.
A més, es pot dir que és un dels anys amb menys sorpreses, han passat tots els favorits de grup, com a molt semblava que hi havia algun equip que podia fer potser més (com el Zenit) o algun altre que ha quedat fora de la Uefa quan aquest era el seu lloc natural, però no hi ha caigut cap dels clàssics de la champions, ja que per això es fa el sorteig tan controlat.
Ja parlant dels creuaments, en el cas del barça el possible rival ha de sortir de Chelsea, Inter, Olympique de Lyon o Arsenal. Els quatre equips són macos, però tal i com està al barça queaspira a guanyar la competició, no com altres anys, és impossible fer-ho sense menjar-te cap d'aquests. L'any de París va haver de superar Chelsea (a la fase de grups si no recordo malament) i després Milan i Arsenal, doncs tampoc és per exagerar que ens toqui un d'aquests. Entre tots aquests, m'estimo més l'Arsenal, per practicar un joc obert i de toc com el barça, o l'Olympic, que el veig més dèbil i que és un clàssic punxant a la fase de creuaments. Els equips de Mourinho (equip i exequip) els veig molt físics i amb tendencia a tancar-se, per la qual cosa m'estimo més evitar-los, tot i que amb els quatre el barça a doble partit ha de sortir guanyador.
La resta d'emparellaments de la lliga per Madrid, Atlétic i Villareal serien amb Roma, Panathinaikos, Liverpool(excepte l'atletic), Manchester United(excepte villareal), Bayern, Juventus (excepte madrid) i Porto. Aquests equips no són un regal, tret del Panathinaikos i el Porto, tot i que és veritat que els dos italians no semblen al seu millor moment, diria que també si fos en aquest grup el barça perillaria amb dos equips que per mi són dels favorits: el vigent campió, el Manchester, i el Bayern, que ara que torna a la champions ha de lluir els seus Ribery, Schwensteiger, Luca Toni, Klose…
Estarien bé aquests emparellaments ja que deixaria fora uns quants dels favorits, però reconec que des de fa temps tinc ganes d’un madrid-chelsea, a veure si és aquest any!
Escrito por lacasadeel el 12/12/2008 20:31 | Comentarios (1)
És un cas curiós el d'aquest director, perquè en principi hauria de ser un dels millors i més interessants actualment dins del gènere fantàstic ja que a més acostuma a comptar amb actors prou reconeguts i un punt de partida misteriós, és a dir, té tots els ingredients per fer una bona pel.lícula i finalment acaba fent un prodcte que sent benèvols podem qualificar d'insuls, senzill quan no ridícul. A més, té el desavantatge que va començar molt bé, però després ha anat perdent gas i en alguna ocasió ja ha estat vergonyós.
Va donar-se a conèixer (tot i que té una pel.li anterior infantil sobre precisament fantasmes ) amb "El sexto sentido" (1999) on domina molt bé el ritme ja que suministra escenes de por en els minuts adequats per mantenir l'interès en la història i que no sembli avorrida, per acabar amb un final impactant. Potser auiesta és una de les errades amb aquesta pel.li, crec que se la jutja massa favorablement pel seu final quan el llarg de tot el metratge no és tan bo. És una mica com "Los otros" la gent la veu com una pel.li de 9 o 10 perquè surt amb bon gust pel final i no recorden que durant l'hora i mitja han tingut estones d'apagament. Per mi totes dues pel.lis són més un 6 o 7, perquè un bon final no pot justificar tota una pel.licula. Igualment amb "el sexto sentdo" semblava que s'anunciava una veu important dins del fantàstic, especialista en "finals sorpreses" i que a més aconseguia comptar amb un actor important, ja que Bruce Willis i Haley Joel Osment feien més que bé els seus papers.
Amb “El protegido” (2000) també amb Bruce Willis i un altre "gran" com Samuel L. Jackson per mi fa la seva millor obra, sé que no sóc objectiu perquè tracta el món dels superherois, però és que sent-ho trobo que és molt més rodona i madura, tracta l'impacte en les vides d'un fet insòlit però a més tota l'estona hi ha un aire de tragèdia grega, com el destí que espera a l'heroi que s'haurà d'enfrontar el seu enemic i que és inevitable.
Aquesta recerca del paper propi a la vida trobo que és l'autèntic tema dins de la pel.li, a més té l’encert de fer servir uns tons grissos que defuig els colors més llampants i l'espectacularitat que podríem associar als superherois i que posteriorment molts han sabut adaptar. Ara, sembla com si el mateix director trobés que precisament el que funciona és el.ludir l'espectacularitat i la notorietat per buscar unaaltra cosa, desplaçar el centre de l’acció... I aquí és on penso que comença a equivocar-se Shyamalan.
M’explico amb les seves dues pel.lis parla de com aquest univers fantàstic -fantasmes i superherois- entren en la vida de gent "senzilla" en un marc familiar i a partir d'aquí repetirá aquesta idea sempre, sigui quina sigui la situació, el que pel meu gust causrà una sensació de repetició i cansament quan semblava que precisament estava cridat a renovar els tòpics com havia fet amb els fantasmes o els superherois.
Amb Señales (2002) una invasió extraterrestre ens és transmesa a través d'una família grangera capitanejda per un capellà que ha perdut la fe. De nou bon repartiment amb Mel Gibson i Joaquin Phoenix, però aquí ja no arribes a tenir la sensació que sigui una pel.li rodona. Sí que té encerts, com el fet de mantenir el dubte molta estona sobre si hi ha alienígenes o no i els ensurts per amagar més que mostrar obertament, aquí potser és mítica l'escena del vídeo domèstic (fet que ell mateix es fotocopiarà a El incidente) i que és genialment parodiada en alguna ScaryMovie. Com apuntava abans, hi ha un intent per mostrar un gran fet a través d'un nucli petit -una família- que comença a gastar-se i que no acaba de funcionar del tot, com la història de la falta-recuepració de la fe que sembla com forçada per transmetre bon rotllo (imposició de la productora) i el fet que a diferència de les anteoriors, els personatges no són protagonistes de la “història”, es veuen afectats però de manera col.lateral, el que potser també minva l'interès de la pel.li.
”El bosque” (2004) crec que és una de les que generalment es critica més i penso que amb les dues primeres és el millor que ha fet. Sí que hi ha un tancament de l'univers i torna a voler jugar a la sorpresa final, però és un punt allunyat de les trames anteriors amb les experiències d'una comunitat que viu aïllada per unes regles que els obliguen a respectar els seus límits per no entrar en contacte amb unes bèsties misterioses del bosc. De nou, l'àmbit és reduït (però a diferència de les històries anteriors no són 2 o 3 personatges, és tota una comunitat) i es troben en contacte amb un fet fora del comú però no segueix en aquest camí sino que gairebe es desvincula del fantàstic per parlar de les relacions sentimentals. Si no puc dir que sigui molt bona sí que mantinc que és diferent a les altres i compta amb un repartiment de campionat, no només amb dos actors sino William Hurt, Sigourney Weaver, Adrien Brody, Joaquin Phoenix...
Si amb les dues últimes ja es veia que no podia mantenir el nivell, amb “La joven del agua” (2006) és quan se li perd tot el respecte. No ho puc dir d'una altra manera: és una de les pitjors pel.lis que he vist en una sala de cine (descomptant aquelles en les que no he pogut intervenir en la tria). La presa de pèl és total i la sensació de repetició ja és excessiva. En una comunitat -ooooohhh- entra un fet insòlit de naturalesa fantàstica -oooooh- una mena de nimfa que han de protegir entre tots i ajudar a tornar a casa. Tot i comptar amb un actor que m'agrada, Paul Giamatti, la pel.li trontolla des del primer minut, ja que si gent com Mel Gibson posava en dubte l'element fantàstic, aquest l'acabava colpejant a la cara, com també a Bruce Willis, fins que acceptaven el que quedava, per impossible que semblés. En canvi, excepte Paul Giamatti, cap dels dotze o deu personatges que deambulen per la pel.li es plantegen posar en dubte ni per un moment la credibilitat de la història: "ei, això és una nimfa" i els altres "i tant! claríssim! m'ho has tret de la boca!". És absurda la facilitat per entrar en el joc que demostren i l'única veu discordant -precisament un crític de cine- és eliminada no sense abans deixar-lo en ridícul i treient-li qualsevol tipus d'empatia amb l'espectador, que és precisament el que pretén el director, que el públic es posi de la seva part i ignori els comentaris negatius de la crítica que escolta amb les seves darreres produccions, per què serà? De debò, del zero al deu per actuar sense manies li donaria un 2 amb la fredor que em dóna la distancia de no haber-la vist des de la seva estrena.
El incidente (2008) torna a plantejar un escenari similar, especialemnt si el comparem amb Señales, on un nucli reduït una familia, es veu afectada per una onada de suicidis en massa. La pel.li tampoc acaba de ser rodona, potser perquè ja cansa aquest esquema o que res no pot superar els minuts inicials de desconcert. Jo no demano un final sorpresa però sí que decau i molt el ritme a mesura que avança la pel.li, tot i que he de reconèixer que em va agradar força l'elecció "final" dels protagonistes per estar junts.
Aquesta és fluixa, tot i que no dolentíssima com l'anterior, però ja suma sis pel.lícules i evidencia que no es troba capaç de millorar el que ha fet anteriorment i només tendeix a repetir un esquema més o menys interessant; és a dir, la veu fresca i original que semblava en principi s'ha quedat embussada en una única idea.
Escrito por lacasadeel el 12/12/2008 20:29 | Comentarios (4)
Després de veure la decepció que m'ha suposat "SYNECDOQUE NEW YORK" aprofitaré per parlar d'alguns altres als qui he perdut el respecte després d'algun crim contra la natura. En el cas de la pel.li de Charlie Kauffman, com comentava al fil de la marató del 2008 a Sitges, he pogut comprovar com un autor es troba encantat d'haver-se conegut i i ho sacrifica tot en l'altar de la seva idea: ni argument, ni història, ni evolució o final... Res. En les altres on havia participat com a guionista, tot i que fossin més o menys avorrides, tenies la sensació que t'explicava una història, cosa que no passa a Synecdque.
Aquest no és l'únic cas de gent que abans tenia ganes de veure el que havien fet, fos el que fos, i que amb les seves cagades, en alguns casos sense necessitat de veure-les, he perdut aquestes ganes. Per exemple, no entenc que després de la genial "Confesiones de una mente peligrosa" o la sòbria "Buenas noches y buena suerte", George Clooney es posi a dirigir "Ella es el partido" amb un aspecte de comedieta insulsa i clàssica que no presenta cap tipus d'interès, quan anteriorment havia parlat d'espies o lluites morals a la televisió contra el poder.
En l'apartat dels actors he de destacar la pèrdua d'Al Pacino. És cert que no repetirà papers com "El padrino" o "Atrapado por su pasado", però encara em continua agradant en aquests rols exagerats, com per exemple a "Pactar con el diablo", i el trobo genial com a desganat de tornada de tot a "Heat". He d'admetre que és un d'aquests actors que sempre sembla que s'interpreten a si mateixos però almenys el tenia per un paio professional, tot i que fos una cosa tan justeta com "Insomnio" de Christopher Nolan, em feia la impressio que s'implicava o almenys hi treballava... Però després de veure "88 Minutos", una mena de thriller on fa de "que llest que sóc i com encanto les dones"... Vaja, una trama justeta que ja un bon actor hauria de desestimar, però és que a més tota l'estona surt amb un bronzejat diferent. Es veu que durant el rodatge se'n va anar de vacances i va prendre el sol en excés, amb el resultat que com es fan les escenes desordenades, t'entretenies més veient quin to de pell tenia que no pas qui era l'assassí... Entre la pel.li i la desgana que transmet així, li he perdut el respecte.
Pacino ja amenaçava pero qui ha superat totes les expectatives ha estat "Caótica Ana". Sóc un gran fan de Julio Medem, tot i que alguna sigui justeta com "Vacas", em meravellen "La ardilla roja" i "Lucía y el sexo". A les pel.lis de Medem, sembla com si un món màgic entrés a formar part de la història qüotidiana, amb les casualitats, com si fossin petits miracles però sempre dins d'un àmbit íntim, d'història en aparença vulgar, senzilla, entre dues o tres persones. En canvi, "Caótica Ana" traeix tot això fent una pel.lícula enormement avorrida, de dues hores on es vol parlar del gran esperit reencarnat de les dones, l'essència de l'ànima de les dones i idees tan altes que sembla que t'està venent alguna cosa en lloc de parlar-te d'una petita-gran història que era precisament l'encant que trobava a les anteriors. Al final, tot s'envaeix per una mena de pretenciositat i grandesa buida que t'acabes tement que es tracti d'un anunci d'una secta més que no pas d'una bona pel.lícula... La pròxima vegada que Medem faci una pel.li, no només no tindré ganes d'anar al cine a veure-la però és que segurament tampoc tindré pressa per veure-la, una autèntica llàstima.
Un altre que ha anat perdent gas a mesura que feia cada pel.li és M. Night Shyamalan, l'autor de "El sexto sentido", però a aquest li dedicaré un fil a part.
En menor mesura no deixaré de parlar de gent que abans hauria corregut al cine a veure una pel.li seva com Tarantino o Robert Rodríguez però que després d'unes pel.lis tan fluixes com "Grindhouse" o "Spy Kids" han perdut el crèdit que tenien per "Abierto hasta el amanecer", o altres com Guy Ritchie, que ara torna a fer una pel.li de gàngsters després de les boníssimes "lock&stock", "snath:cerdos y diamantes", tot i que ja veiem amb aquestes dues i el que promet la nova, que només sap fer bé un tipus de pel.li, perquè la que ha provocat el seu enfonsament va ser la de Madonna "Barridos por la marea" que no tenia per on agafar-se i què dir de gent com Gerard Butler, que passa de ser el protagonista de "300" a "Postdata, te quiero".
La llista dels que han perdut interès és molt llarga, especialment pels qui han fet una gesta molt "gran”, com si després descansessin amb la cosa més ximple que se'ls posa al davant com els Wachowski que de "Matrix" passen a "Speed Racer" o Peter Jackson que de la trilogia de l'anell passa a "KingKong".
Per tancar diria que ara mateix la llista dels qui me'n refio és més aviat curta, potser Christpher Nolan que no nómes viu de Batman sino que altres coses com "El truco final. El prestigio" també eren prou bones, Bryan Singer ja que fora de "Superman Returns" i "Xmen 1-2" no es poden obviar "Verano de Corrupción" o "Sospechosos Habituales" (a més "Valkyria" pinta força bé) i el sempre com a mínim curiós David Fincher, l'última seva "Zodiac". En l'apartat d'actors crec que els qui millor estan triant papers (o de moment no trien res vergonyós) són Christian Bale, Hugh Jackman i Tom Cruise, ja que si no són boníssimes, almenys aconsegueixen despertar la meva curiositat.
Escrito por lacasadeel el 12/12/2008 20:27 | Comentarios (2)
