Fa poc que ha sortit al mercat de dvd "Sherlock Holmes" de Guy Ritchie i aprofito per fer un repàs cronològic d'un director més que recomanable:
"Lock & stock & two smoking barrils"(1998): carta de presentació per Guy Ritchie on es veuen els que seran els elements constants a les seves pel.lis: mafiosos, situacions divertides i un gust per la imatge o estil de videoclip. És una molt recomanable pel.li, tot i que es veu després com una primera fase per arribar a "Snatch".
"Snatch.Cerdos y diamantes"(2000): Fins ara la millor pel.lícula del director, una història gairebé coral de la quantitat de personatges i situacions que mantenen algun tipus de relació amb la trama per acabar unint-los. Torna a repetir el mateix marc dels mafiosos en algun cas de mig-pèl amb peixos més grossos i escenes tipus videoclip. També sembla recuperar idees que li havien agradat del seu anterior film en algunes situacions, com al tiroteig.
"Barridos por la marea"(2002): No he vist la pel.li, ni ho necessito. La protagonitza Maddonna i fa de dona inaguantable que naufraga (com la feina de tothom aquí) amb un treballador seu que maltracta (com a l'espectador) fins que s'enamoren en l'illa on van a parar. L'argument ja fa venir basques però és que a més augmenta la llegenda de Madonna com a verí per a la pantalla, ja que aconsegueix no només enfonsar qualsevol incursió al cine (el mateix amb "El cuerpo del delito" o "Dick Tracy") sinó també un director que prometia. També és veritat que aquesta pel.li planteja el dubte de si Guy Ritchie només és capaç d'explicar una única història: gàngsters i prou
"Revolver"(2005): Diuen que és una pel.li més experimental i potser sí, però de fet, és gairebé per dir que té "escenes experimentals" com les que es converteixen en dibuixos animats o per la presència de personatges fantasmagòrics, perquè la gran part del metratge no s'allunya gaire del que ja hem vist a "Cerdos y diamantes" : el cinema de gàngsters propi de Guy Ritchie. Aquí l'única diferència és que deixa més de banda el sentit de l'humor, hi ha alguna escena graciosa però ni de lluny la comicitat dels seus treballs anteriors. En aquest cas, el que més veiem és una mena d'intent de donar-li una base filosòfica amb la trama i amb uns diàlegs que pretenen ser profunds tractant temes de psicologia. Aquesta vena més intel.lectual es reforça per la contínua referència als escacs i per un ("acudit"?) final que mostra diferents experts en psicologia parlant de les parts de l'ego i els seus enganys
"Rock and rolla"(2008): Després de desfer-se, que digui, superar el divorci amb Madonna (jo parlant d'aquestes coses, QUE FUERTE, QUE FUEEEEEERTE) Guy Ritchie torna al terreny on se sent més confiat i ens regala una nova entrega de gàngsters amb ritme i sentit de l'humor. Aquí torna a fregar el nivell de "Cerdos y diamantes" amb situacions molt divertides, acció, càmera ràpida i un ampli ventall de personatges que es relacionen amb una trama. És boníssima només té el defecte de recordar-nos els seus anteriors treballs però a qui els encanta "Snatch": esteu desaprofitant el temps, veieu-la!!!I encara que no sigui de Ritchie, una del mateix estil és "Smoking Aces. Ases calientes"
"Sherlock holmes" (2009): Un producte curiós encara que sigui només per veure què fa un director que sembla només ser capaç de parlar de gàngsters i estafes amb pistoles amb un ritme visual molt pròxim al videoclip quan s'acosta a una pel.li d'època, tot i que realment al que s'acosta és al producte més comercial, al blockbuster... I què fa? Doncs adaptar la història a la seva veu narrativa en lloc del contrari: Sherlock Holmes es converteix en un personatge molt pròxim als baixos fons que hem vist als anteriors treballs de Ritchie i tant ell com watson tenen zones fosques, imperfectes; a més, troba l'espai per als seus plànols repetits i jocs d'enganys que ja havíem vist anteriorment. Globalment s'ha de dir que surt amb nota, ja que la pel.li es pot considerar intrascendent o ximple, però és que es tracta d'un producte d'entreteniment que busca rebentar la taquilla, no pas fer una nova versió aprofundint en la psicologia dels personatges i aconsegueix que la pel.lícula passi volant.
A més, amb aquest últim treball sí que supera l'etiqueta de poder fer alguna cosa que no siguin gàngsters, ja que, encara que sigui només per l'aspecte visual o per personatges, es diferència dels anteriors treballs i aconsegueix un producte diferent a la seva filmografia anterior.
Per no parlar només de recomanacions aquí va un petit recull de productes més aviat decebedors, en la majoria de casos perquè pintaven millor del que eren o per cometre errors que enfonsen gran part de la pel.lícula. Si aneu necessitats de cinema de nivell, no les veieu. Per cert, estan ordenades de millor a pitjor
Shutter island: Val la pena veure-la perquè està ben feta, al cap i a la fi és de Martin Scorsese, però, fora del que seria tècnicament, resulta ridícula per la resolució, sent una de les mes barroeres que he vist darrerament. Malgrat això, comença bé i presenta una trama que es complica per moments per fer finalment un desastre que desprestigia el que has estat veient, una autèntica decepció
The road: vaig llegir la novel.la i em va semblar entretinguda, a més l'estil de frases curtes feia que s'avancés ràpidament i en un llibre no és el més habitual. Malgrat això, l'adaptació en cinema és tot el contrari, hi ha una mena de lentitud que fa que el relat s'allargui i sembli no avançar de cap de les maneres, els protagonistes ensopeguen més que avançar i acabes amb una sensació d'esperar la següent ensopegada més que no pas que hi hagi alguna sorpresa del guió. L'única cosa que m'ha agradat (a més de colors i fotografia o el sempre compromès Viggo Mortensen), tot i que potser és una interpretació incorrecta meva del llibre, és que la pel.lícula marca com més equivocada la manera d'actuar del pare per la seva paranoia i no em va fer aquesta impressió quan el vaig llegir, especialment per les últimes ensopegades del film.
El soplón: la història d'un treballador d'una important companyia que es fa col.laborador de l'FBI i no sap ni quan menteix als altres o a ell mateix. M'agrada Matt Damon però el seu treball no és prou per omplir la pel.lícula i més aviat reforça la idea de com està de sobrevalorat Steve Sodenbergh ("Ocean's"... i següents, "Erin Brokovich" i per mi l'única que val la pena "Traffic"). És entretinguda pel personatge perquè no deixa veure del tot què és exactament, si un geni de les mentides, un ingenu o un malalt, però la pel.li es fa llarga i no acaba sent rodona, tens la sensació que hi falta quelcom més amb suc
Superfumados: llarga per ser una comèdia que es descriu en quatre paraules: una pel.li de Hitchcock -tema de fals culpable perseguit- amb els protagonistes erronis per anar tota l'estona fumats. La veritat és que d'entrada no està malament però quan veus que la pel.li dura dues hores i estan allargant l'únic gag que tenen (fan això perquè estan fumats) doncs amb 45 minuts ja n'hi ha prou, no dic ja dues hores
Vicky Cristina Barcelona. Sé que és culpa meva per intentar-ho, però ja no és que sigui la més fluixa de les darrerament-totes-fluixes woody Allen, és que hauria de procurar fer alguna cosa més que amics que li facilitin estades gratuïtes a Oviedo i Barcelona quan fa turisme, perquè és això. Té un argument que podria ser d'obra de teatre amb dos escenaris (obra per cert molt pobra) i es converteix en un "visítenos, tenemos mucha cultura que ofrecer" que penso que avorrirà qualsevol seguidor d'Allen per molt permissiu que sigui. Si algú s'atreveix a veure-la, que ho faci en versió original, que almenys amb els canvis entre castellà i anglès passa millor
Dic atípica perquè la majoria de vegades les pel.lícules de les que parlo al bloc són les de gènere fantàstic per ser les que més em sorprenen i aquesta, si es fa una catalogació, hauríem de dir que és una comèdia musical. Que jo parli d'una pel.lícula musical fa encara més inusual la recomanació, ja que quan he jugat al joc del Buzz de música he posat de manifest la meva gran ignorància sobre aquest camp, contestant només a les preguntes que feien referència a cançons de pel.lícules
Per ser comèdia i amb la música com un dels principals atractius, no m'hauria d'haver cridat gaire l'atenció, però, per variar de tipus de pel.lícula, la vaig veure i he de reconèixer que ha estat una sorpresa agradable, això sí, sense excessos, està bé per passar una estona -fins i tot la recomanaria de sobretaula-, no es tracta de cap joia del cinema. Potser és que m'hi vaig acostar amb les expectatives molt baixes, però em va deixar un bon gust agafant-la no pas com una gran pel.lícula sinó com una comèdia amable per retre homenatge a la música i a la gent que estima la música.
Ara, no només és música, els actors semblen gaudir i molt amb els seus papers, hi ha un tros d'actor com Phillip Seymour Hoffman o el divertit comediant Rhys Ifans i, tot i tenir pocs minuts, el passat de voltes de Bill Nighy és espectacular (mentre li donin papers d'aquest tipus, se'n sortirà més que bé, com a "Love Actually"). Això no és tot, ja que també hi treuen el cap Kenneth Branagh i Emma Thompson, un bon grapat d'actors de qualitat per ser una comèdia de sobretaula.
També té història, explica com en un moment on les emissores de ràdio estan prohibides, es fa la radio des de vaixells a aigües internacionals i com el govern fa diversos intents per prohibir aquesta pràctica, fent de fil conductor l'arribada d'un noi a aquesta mena de família de locutors sonats que fan vida al mar. Evidentment l'argument no mata ni permet excessos, però es disfruta i sobretot val la pena veure la cara d'Ifans o Nighy i els enfrontaments dialèctics immadurs entre els dos locutors principals. A més d'això, un dels grans encerts és el tractament dels secundaris, ja que estan molt ben dibuixats tots ells, i tenen la seva escena de glòria, com especialment el moment il.luminat del "lelo" o qualsevol estupidesa com l'escena que estan consolant el noi sense parlar.
És gracios que aconsegueixi construir-se la pel.lícula amb una cosa molt similar a un argument i un final, malgrat que l'autèntic objectiu sigui que es llueixin els actors amb música de fons, no pas seguir un fil conductor.
Com dic, sóc un autèntic ignorant de la música però la vaig trobar prou entretinguda malgrat el meu desconeixement, així que encara que sigui per no recomanar només salvatjades, feu un cop d'ull a "radio encubierta"
Parlo de dues pel.lícules que penso que són absolutament desconegudes, ja que jo vaig saber d'elles pel festival de Sitges i no han tingut cap mena de vida comercial, tot i que la de "20th..." està anunciada, directament al mercat del dvd, per aquí poc més d'un mes, així que potser val la pena esperar una mica i veure-la doblada, en tot cas adverteixo que no estic parlant de cap meravella ni obra d'art, només que són dues pel.lícules diferents al que s'acostuma a veure i penso que això precisament és el que s'ha d'agrair.
Deadgirl és interessant per no saber cap a on va. És d'aquestes pel.lícules on el millor és no saber ni de què va, perquè així des del primer moment ens està sorprenent, com passava a la pel.li "Martyrs". Ara, en relació amb aquesta, he de dir que també es de gènere fantàstic i de por perquè aguanteu almenys 15 minuts, no sigui cas que algú l'aturi pensant que és una mena de porcada o que anirà cap a les zones fosques de l'american pie.
També he de dir que malgrat ser una pel.lícula de fantàstic té un to d'humor molt marcat que dóna peu a escenes prou gracioses (com l'assalt a la benzinera) però si he disfrutat alguna cosa es el fet de sorprendre'm, ja que la majoria de vegades les pel.licules resulten tan òbvies i fàcils de predir que l'argument deixa de tenir interès. En aquest cas no és així, la pel.lícula arrenca amb una premisa que no està malament, dos nois decideixen saltar-se les classes i entrar en un antic manicomi on troben...UN PAIO AMB UNA DESTRAL!!!!No, és broma, es troben embolcallada en un plàstic una noia despullada damunt d'una llitera i que "sembla" morta. No explico més, que com dic l'interessant és anar descobrint cap a on gira la història.
El final està força bé perquè queda obert a la interpretació i als comentaris i no ho
mastega tot, queden coses sense explicar i això reforça l'aspecte paranormal, cosa que no em sembla gens malament.
Només un últim apunt, si la busqueu compte amb no confondre-la amb una altra de títol molt similar "The dead girl" i que feia Brittney Murphy del 2006, aquesta que dic és australiana i del 2008.
20TH century boys: no es tracta d'una gran pel.lícula però es fa molt entretinguda per ser una evident adaptacio d'un manga, tota l'estona tens la sensació d'estar veient vinyetes i personatges que provenen del paper. A més, està feta amb molt estil, es nota l'admiració pel material que està fent servir i defuig el que seria l'espectacularitat fins el que podríem dir que és el "massa tard".
Com al cas anterior és convenient no tenir gaire informació de la trama, però comença amb un home que és empresonat i a la garjola del davant hi ha un altre pres que no pot veure que li explica la història d'un heroi que va conèixer. El seu relat ens parla d'un grup d'amics de la infantesa que es reuneixen, ja grans, durant el funeral d'un que pertanyia a la colla i que creuen mort per culpa d'una mena de secta-grup terrorista que es relaciona amb fets que van tenir lloc durant un estiu de jocs en comú quan eren petits.
L'arrencada pot remetre a novel.les d'Stephen King com "It" i "The Dreamcatcher" però aquí es fa més complexa la narració encara perquè també deixa veure el pas dels anys des de la mort de l'amic i l'evolució dels personatges, tot i que evolució tractant-se d'un manga és potser dir massa. En tot cas, té molt encant el to de la narració per aquest aire d'infantesa que encara afecta la vida madura.
A més, per moments em recorda al manga "Monster" per construir molt bé un sistema
d'expectació constant que és recompensat descobrint noves dades sobre què va passar. És molt bo com aconsegueix construir els seus misteris com qui és la persona que està engabiada i que conta la història o qui feia què al grup. També és un encert veure la destrucció del món com un joc de nens i s'ha de reconèixer que visualment impacta el símbol o el personatge de la secta.
Ara, també té punts fluixos, a estones sembla infantil o ximple i de ritme lent (dura
gairebé tres hores), però jo diria que el pitjor de tot no és això, sinó que té mes parts, es tracta d'una trilogia. La primera pel.li s'acaba de manera abrupte i el final és bo perquè augmenta les preguntes però fa pensar que no sabran resoldre-ho prou bé.
Les dues primeres pel.lícules les he hagut de veure en versió original subtitolada però totes van passar ja fa uns anys per Sitges i només la tercera ha tingut vida comercial. Tres pel.lis de terror que entren a zones de tòpics però tenen alguns punts interessants
The signal: per als qui han vist "El incidente" es podria dir que aquesta és una versió millorada. Explica com de sobte es comença a estendre un senyal a través dels televisors que provoca impulsos assassins.
El tòpic: en un primer moment, vaig descartar veure-la pensant-me que aniria cap a les zones del gore o fins i tot els zombies i no és així. La història segueix una noia a punt de deixar la seva parella per un altre home i com entre els tres es persegueixen en el marc d'un món que sembla destruir-se. Dit això, l'autèntic encert de la pel.lícula és un to d'humor en moltes situacions que l'acosten a "Zombieland" o similars però sense ignorar la història; a més, està construïda de manera segmentada, seguint cada un dels protagonistes, amb una estructura molt pròxima a estones a l'estil del Guy Ritchie d'Snatch.Cerdos y diamantes.
El final: és difícil parlar del final sense rebentar-lo però m'ha agradat per la barreja de tristesa amb final feliç i recordar-me a "Brazil" de Terry Gilliam o "28 días después" de Danny Boyle
The children: una parella amb nens de matrimonis anteriors i una adolescent, es reuneix per nadal a la casa de camp de la germana de la dona, que amb el seu marit han optat per educar ells mateixos els seus fills. Un cop reunits tots els nens, aquests semblen emmalaltir i tenir impulsos homicides que aniran creixent.
El tòpic: en un primer moment no em cridava gaire l'atenció perquè em temia un slasher típic només que amb nens, i si ja has vist "¿Quién puede matar a un niño?" (joia del cinema de terror espanyol de Chicho Ibáñez Serrador, d'obligada visió!!!) no creus que aquesta pugui aportar res de nou.
La veritat és que es fa lenta, sobretot la primera part de la pel.lícula, però resulta interessat per als amants de les pel.lis de conflictes familiars ja que va desgranant els retrets familiars sobre qui actua millor en l'educació dels fills, es marca molt clarament qui es fill de l'actual parella i qui no ho és, a més d'insinuar que no hi ha la perfecció bucòlica que es pretén vendre de portes enfora. Això només com a terreny per cultivar un crescendo cap a les escenes de sang amb els nens en pla assassí.
El final: aquí el final entra en el que és més o menys previsible però té dues coses que valen la pena i és que està fet per deixar a l'espectador un marge per pensar i poder assumir què és el que està passant, en lloc de fer un ensurt final ensenyant els ullals a la càmera. Hi ha dos fets sobre els que cal reflexionar què impliquen per entendre el final i no dic més per no deixar massa elevades les expectatives.
Paranormal Activity: La història arrenca quan en una parella el xicot decideix enregistrar amb càmeres els fets paranormals (sorolls i poca cosa més) que s'estan produint a casa seva i com a element interessant destaca que des de l'inici es diu que no és un problema de la casa, sinó que segueix des de la infantesa la noia.
El tòpic: Vol transmetre sensació de realitat fent que els fenómens paranormals siguin pocs com una porta que s'obre o unes claus al mig del passadís, i que les imatges siguin de camera a l'espatlla. Això fa uns anys hauria impactat més, però ara mateix ja és un element massa repetit des de "The blair witch project" i seguidores com "REC" (segona part i remake "Quarentine") o alguns productes més com "My little eye" o "Frozen frame". Però no només això, la pel.lícula no acaba d'impactar, es nota massa el fet que es vol anar augmentant i que cada vegada la manisfestació sigui superiror a l'anterior, el que provoca que gran part del metratge inicial sigui força avorrit i pujar unes espectatives que acaben sent decebudes.
El final: a diferència de les dues anteriors aquí el final no és encertat, està mal fet, ja que no s'arrodoneix i va massa ràpid, és molt abrupte i acaba ensenyant els ullals com deia abans, cosa que busca espantar però que a mi em va semblar una manera d'admetre que no sabien com acabar-la
