Darrerament parlo massa de futbol així que tenia pensat començar una sèrie de fils sobre les pel.lis que he vist del darrer festival de Sitges i m'he topat amb una notícia que vaig sentir fa mesos a propòsit d'una de les que s'hi va exhibir, però que no havia seguit què havia passat després. Em refereixo a la denúncia que es va fer al director del festival de Sitges, Àngel Sala, per la projecció de la pel.licúla "A serbian film", del director Srdjan Spasojevic.
Per si no la coneixeu, explica com un ex-actor porno, que havia estat tota una estrella a Serbia, rep una oferta per treballar en un rodatge que sembla molt misteriós i que cada vegada se situa més a prop del terreny il.legal i snuff-movies que no pas del cinema, però amb l'excusa de fer un cinema independent (metacinema?), experimental i evidentment la promesa i necessitat de diners, avança fins el final. En resum, un argument propi d'un thriller.
Ara, el motiu de la denúncia és la suposada exhibició de pornografia infantil amb algunes de les seves escenes. En un inici pensava que era la típica polèmica que acompanya la distribució d'aquest tipus de pel.lícules, tal i com havia passat també amb "Irreversible", "Bambola" o recentement amb "Saw", però ha anat més enllà amb el judici al director del festival per haver-la projectada, una amenaça que ja era coneguda i que va fer que abans el festival de Sant Sebastià la retirés de la programació que havia anunciat.
De fet, Ángel Sala va comparèixer al judici i en defensa seva va portar el making off de la pel.lícula per mostrar que no s'agredia cap nen i que es tractava d'un ninot. Això em fa pensar dues coses: la primera que amb el making off ja sabien perfectament on es ficaven els autors i la segona (perquè he vist la pel.lícula) és que era obvi i no calia; a l'escena es veu perfectament que es tracta d'un objecte i fins i tot es podia haver fet un ninot més realista i no es fa a propòsit, o sigui que no té cap mena de sentit per mi la denúncia. A més, tal i com el mateix Sala ha explicat, la pel.li ha passat per circuits comercials a altres països, festivals com Cannes i en alguns hi ha guanyat premis com a Oporto o Montreal... D'on surt la polèmica aquí?
Jo la veritat és que no ho entenc, ja que no hi ha imatges que siguin més fortes del que es pot veure en una altra Saw tret d'aquesta escena del ninot (no us penseu que es tracta tampoc d'un primer plànol) i el que s'hauria de valorar és la pel.lícula, que per mi és normaleta tot i que amb un punt atractiu, d'encís en la seva lletjor. El seu punt fort és un premeditat joc de com de baix es pot caure i trobo que aquí treu bona nota, perquè és com si estigués tota l'estona dient que tu penses que hi ha un món normal, amb l'actor porno normal, però hi ha més enllà zones fosques que no coneixes on es fan coses tan horribles que ni te les imagines, un punt que queda molt ben acompanyat amb una fotografia bruta i fosca i amb l'impactant final, un final que no desvetallaré però que et fa pensar que quan tot acaba malament i penses "no pot ser pitjor", sempre hi pot haver amagat dins d'aquestes zones fosques metres per on caure més avall.
Evidentment no es tracta d'una pel.lícula "comercial" però per als qui han vist coses com "Anticristo" o "Irreversible" i han entès que més enllà de la polèmica hi havia una idea i una atracció per les zones fosques del desig i la personalitat humana, sí que resulta recomenable.
De moment no he aconseguit trobar res a propòsit de la sentència, però espero que finalment no acabi passant res, ja que és una pel.li més interessant que moltes que es van veure el mateix any 2010 a Sitges.
El barça aquest maig ha aconseguit la quarta copa d’Europa i trobo que numèricament fa més justícia, ja que parlar d’un club gran com el barça i fins fa poc pensar que només tenia una o dues copes d’Europa semblava estrany. Amb aquesta copa s’iguala amb l’Ajax i Bayern i només té per davant Liverpool (cinc), Milan (set) i Madrid (nou).
És important aquesta copa perquè no parla només de números, és el nivell que li pertoca, entre els grans; a més entre els equips d’aquest grup alguns només poden presumir d’història més que no pas de futbol a l‘actualitat. Evidentment, parlo més de l’Ajax o Milan que no pas del Madrid, però per ser el rival més directe no deixa de ser interessant veure que en els darrers trenta anys el Madrid ha guanyat menys copes d’europa que el barça i que la majoria provenen d’una època de futbol que no anomenaré arcaica, però almenys em permetré el luxe d’etiquetar-la com a no-moderna . A més, moltes vegades he escoltat allò que l’única copa d’Europa del barça era amb la Sampdoria, un equip petit i sense tradició i això penso que és injust perquè depen del moment. Fa anys no era res el Chelsea i ara és un que sempre apareix a Champions, en canvi altres com Ajax són només un acompanyament a la fase de grups o una eliminatòria tirant a fácil, al cap i a la fi els equips canvien i el millor exemple és el Nottingham Forest… No sona? Doncs té dues copes d’Europa. I si es tracta de parlar malament dels rivals i veure’ls petits que ningú oblidi que les tres últimes del Madrid són amb Valencia (ha acabat a 15 punts del capdavant en lliga)i Juventus en dues ocasions. L’equip italià es pot dir que és un bon rival, amb tradició europea, però llavors ningú negarà que actualment té més pes a Europa i millor lliga el Manchester, sense oblidar que l’altra victòria del Barça va ser amb l’Arsenal, un altre equip habitual de la darrera fase de la competició i també provinent d’una de les lligues més fortes. Que ningú desprestigiï les copes pel rival o en cas contrari que tingui memòria, que l’anterior a aquestes tres del Madrid, a l’any 1966, és contra el Bayern Leverkussen, un equip que no es trobaria actualment en cap travessa com a campió.
Amb això només vull fer notar com és d’important aquesta copa d’Europa, ja que situa el Barça en un lloc molt merescut dins d’aquesta competició, esdevé de manera incontestable un dels grans d'Europa… Esperem que segueixi així i no puc acabar sense dir que ara el Barça ja en té més en color que el Madrid, perdoneu però algú ho havia de dir i han estat els de crackovia.
He tingut ja l’oportunitat de veure algunes de les pel.licules que van passar pel darrer festival de Sitges i com darrerament només parlo de futbol al blog, doncs aproftio per fer-ne algun comentari
Captifs. Explica la història d’una jove cooperant que és segrestada enmig d’una zona en conflicte amb un parell de companys, arrossegant amb ella el trauma que té amb els gossos per un assassinat que va presenciar de nena. Esperava que la pel.lícula fos més de supervivència en la fugida i d’una lluita primitiva, animal, perquè era evident que hi hauria un enfrontament amb gossos.
El resultat és força decebedor perquè avança d’una manera molt linial i és d’aquelles que notes que s’estan plantejant situacions només amb la intenció d’allargar el metratge, el que deixa un resultat global que és ben poca cosa. Típic de Sitges, pinta millor el resum que no pas el que acabes veient que s’assembla molt a coses ja vistes
Monsters. Una proposta curiosa amb una fotografia molt pròxima al documental sense ser-ho, similar a “Distrito 9” i també per tema. Una parella que es troba a Mèxic intenta tornar a Estats Units perquè están aixecant un mur de separació en l’intent d’aïllar una zona dominada per criatures gegantesques provinents de l’espai que ja provoquen el caos amb algunes incursions en terrenys habitats.
La pel.lícula és entretinguda i recomenable si no us espereu una d’aventures o acció, de fet, a mi em va agradar perquè tota l’estona el que hi havia era una lectura del tot antiheroica i la ciencia-ficció resultava més aviat una cortina de fum per tractar sobre el que acostuma a ser l’actuació dels EEUU en política exterior (atac preventiu i assumir els danys col.laterals especialment si els pateix un altre) o en polítiques d’immigració. Tot i això, té defectes, com que algunes pinzellades no són suaus sino massa evidents i el pitjor de tot, i que s’arrossega tota l’estona, com es produeix entre el previsible i el ridícul el que serà el motor de la pel.licula: l’entrada als EEUU. No vull donar massa detalls però la desesperació s’apodera dels personatges per una raó que no queda ben justificada, sembla ximple i fins i tot provocada per la seva estupidesa de manera conscient. És a dir, si diuen que l’últim vaixell del món mundial surt un dilluns al matí, no estic dormint i la nit anterior bevent, a més que miro de no agafar l’últim-últim. El problema és com dic que en cap moment ho pots oblidar, però perdonat això, resulta una força recomanable
Confessions (Kokuhaku). La millor de les tres de llarg, tot i que molts no estaran d’acord amb mi (una va marxar a dormir d’avorriment mentre jo quedava enganxat)i preferiran un producte típic de sang com Captifs o el missatge i misteri de Monsters. En aquest cas la història arrenca amb una professora que abans de deixar la seva classe diu que la seva filla petita no va morir en un accident, sinó que va ser assassinada per dos alumnes que són a classe. Amb aquesta presentació esperava una venjança sàdica tipus la coreana “Old boy” però ja us dic ara que no és el cas. La trama se centra més en les confessions dels diferents personatges per demostrar que no eren tan plans com podien semblar en un principi i aconseguir una certa sorpresa en l’espectador a mesura que avancen els minuts. Ara, fora d’això i d’un bon final, el que realment m’ha encantat d’aquesta pel.licula és la seva direcció. Pateix d’una falta de ritme o lentitud considerable que jo ja assumeixo com pròpia del cinema oriental quan tracten de drames, però són impactants les seves imatges, utiliza d’una manera espectacular molts recursos: els talls, els punts de vista dels personatges i com aquest no fa canviar els fets viscuts però sí adquireixen més sentit, la càmera lenta i especialment destacaria la fortalesa de les seves imatges, algunes com postals, unes altres impactants o la naturalitat de les obtingudes a través de reflexos, amb un efecte captivador.
Com dic la història està bé, potser seria una pel.li de sis, però amb l’estil de direcció aconsegueix un merescut notable i convertir-se en una joia per reivindicar.
